BON NADAL

Anava a titular esta entrada d'una altra manera: “Me cague en Papà Noel” o alguna cosa pareguda, de la mateixa manera que després del dia de Tots Sants anava a publicar una entrada que se titulava: “Me cague en Halloween”, però no me vaig atrevir a fer-ho perquè vull que aquest blog tinga un tarannà positiu i correcte.

Sí, ja sé que esteu pensant que la correcció, la formalitat i la bona educació no venen, que allò que més agrada a la majoria de la gent és la desqualificació, les crítiques més despiadades i que, probablement una de les principals mancances que tenim els valencianistes és un poc de mala llet i de vehemència per a defensar les nostres idees, encara que darrerament tenim una sòcia a les Corts Valencianes (Mònica Oltra) que podríem dir que compensa bona part d'eixes mancances.

Com anem cara a Nadal, volia donar un missatge positiu, ahir es va celebrar el sorteig de la grossa de Nadal, el qual per a moltes persones és el dia quan comença el periode nadalenc, al menys per als que tenim la sort de no tindre que treballar durant estes festes.

He de dir que soc un dels pocs als quals li agraden estes festes nadalenques, m'agrada l'ambient en general i els dinarots i sopars familiars. M'agraden les targetes de felicitació i les cistelles de Nadal, encara que enguany la nostra empresa no ens ha regalat res a conseqüència de la crisi. 


A més a més soc dels clàssics que prefereixen regalar regals el dia de reis en lloc de per “Papa Noel” que és una costum importada com tantes altres (com si no tinguérem ja prou tradicions festives).

Doncs res, Bon Nadal a tots i totes i com se sol dir que l'any vinent ens porte molt bones notícies i anem tots a més, salut i feina ben remunerada i en bones condicions per a tot lo món. 
Ja sabeu el que se sol dir: no mengeu ni begueu massa i aprofiteu estos dies per a llegir algun bon llibre, per a fer exercici i estar amb els vostres familiars i persones volgudes.


Com imatge d'esta entrada he escanejat una felicitació nadalenca que he rebut de l'empresa que s'encarrega del manteniment de l'ascensor, el sobre estava buit i en compte del típic targetó, portava imprès dins el missatge que mostra la imatge. 
M'ha paregut una bona idea, original, solidària i ecològica, per això la he utilitzat per a il·lustrar aquesta entrada, pense que és una bona mostra de com hem de fer les coses, amb imaginació, bon humor per tal de poder eixir de la crisi cal molta imaginació, i pensar més en clau ecologista i solidaria amb aquells que no tenen tant com nosaltres, tan sols d'eixa manera podrem aconseguir una economia sostenible.


Sí, ja sé que tot això sona molt utòpic i molt bonic, però que en realitat no és tan fàcil de dur a terme. Les festes nadalenques són el moment dels bons propòsits i  sincerament crec que entre tots podrem aconseguir que este món siga un poc més just i humà i no tan materialista i egoista si ens ho proposem.

Let's save the beautiful fields around the city of Valencia.

Com ja he comentat més d'una vegada, aquest blog va nàixer amb la intenció de donar un servici públic: informar sobre notícies de les quals no es parla a penes als mitjans de comunicació convencionals, servir de plataforma per al debat de les idees i, perquè no, fer de quan en quan alguna broma per a intentar fer passar un moment divertit als lectors. 

Sobre tot intentava fer unes entrades fàcils de llegir i amenes, que serviren per a fer pensar una miqueta. Pense que la ironia és una manera molt bona de fer pensar a la gent i pot servir per a despertar la consciència sobre temes d'actualitat que ens afecten en major o menor mesura als ciutadans.

Moltes vegades eixes bromes no s'entenen bé per tots els lectors, sempre n'hi ha algú que no acaba d'entendre completament la idea que intentem transmetre o que l'entén en un sentit diferent al que pretenia l'autor, no passa res, això fins i tot pot servir per a provocar el somriure dels altres lectors que lligen els comentaris del lector que, normalment sense mala intenció, no ha acabat d'entendre la broma, això forma part del joc.

Recentment vaig escriure una entrada que parlava sobre el nom de la nostra població (Catarroja) i de com sonava en comparació amb altres poblacions del País Valencià.

No sé perquè sabia que eixa entrada anava a provocar algun comentari d'estos.

Per això, com he vist que la broma ha tingut una determinada reacció dels lectors, he pensat continuar amb el joc i m'he entretingut una estoneta per a fer la imatge de dalt per tal que quede clar quina és la meua postura envers l'horta i seguint una miqueta l'estil del dibuixant Miguel Brieva, parafrasejant a l'oncle Sam, he pensat contribuir a la defensa de l'horta amb aquesta imatge, a vorer si entre tots som capaços de salvar-la, fent bromes o de forma seriosa, que el medi ambient i la seua protecció és un tema molt important que ens afecta molt a tots.

Espere que vos agrade.

Consell Nacional del Bloc

Dissabte passat vaig assistir com a oient al Consell Nacional del Bloc, aní companyant a tres dels consellers del Bloc que viuen a Catarroja.

Va ser una experiència molt interessant, em va agradar molt vorer com debatien els consellers defensant les seues idees, n'hi havia molt de nivell, va ser un debat molt enriquidor i constructiu.

Com que em considere un poc "friky", al igual que alguns amics també simpatitzants d'aquest partit polític, em vaig fixar en alguns detalls que segurament molt poca gent notaria, com per exemple la restauració del complex de la Petxina, que antigament era un escorxador municipal. Ací, a Catarroja també n'hi havia un edifici similar, però l'enderrocaren per a construir edificis de vivendes i carrers nous, una llàstima.

La restauració de l'antic edifici m'agrada molt, ja que deixa els antics murs fets de rajoles i mamposteria a la vista i per dins s'han construït uns nous edificis moderns, molt funcionals, em recorda a la restauració del teatre romà de Sagunt. Afortunadament esta restauració la va fer l'Ajuntament de València governat pel PP, perque si no haurien denunciat l'arquitecte i els jutges hagueren manat que es desfera l'obra, al igual que passà amb el teatre romà.

Un altre dels detalls que em van cridar l'atenció va ser com parlaven els conselleres nacionals quan tenien l'ús de la paraula, parlàven un valencià molt correcte amb un accent molt bonic i, encara que cadascú era d'una zona moltes vegades molt llunyana, quasi no se notaven les diferències, això em va fer pensar que, malgrat tot, la morta està encara viva. M'imaginava com serien les sesions de les Corts Valencianes quan tots els diputats parlaven valencià, fa més de 300 anys, abans dels  decrets de Nova Planta.

Un altre detall que vaig notar és que el nom de la nostra població no sona tan bé com el d'altres, ni menys encara el de la nostra comarca, sonava molt millor quan algú pujava al faristol per a parlar i deia: “soc el representant del col·lectiu del Bloc de Cinc Torres, de la comarca dels Ports” o “soc del col·lectiu de Dènia de la comarca de la Marina”, per exemple.

Siguem sincers sona molt millor ser d'una comarca com “La Marina”, “El Comtat” o “El Maestrat” que d'una comarca com “L'Horta” i damunt, per si això fora poc, de “L'Horta Sud” que em recorda un poc a aquella frase: “el sur también existe”, si al menys forem de l'Horta Nord...

(Tot açò ho dic en broma, no vull que ningú es senta ofès per les meues paraules, jo adore la comarca de L'Horta i Catarroja, per no parlar de la subcomarca de l'Horta Sud - Albufera, però la veritat són noms que no sonen tan bé, sonen com a aiguamoll, a mosquits que transmeten malalties pròpies de la marjal, mentre que ciutats com Morella, Xàtiva, Oriola, Vila-Real, Gandia, etc. sonen molt millor)

A banda d'això, el Consell Nacional va aprovar, amb una majoria de més de dos terceres parts dels vots, el pacte amb Iniciativa i Verds, la qual cosa pense que és una molt bona notícia per al valencianisme polític i per al País Valencià en general.

Aminetu Haidar

Normalment no m'agrada parlar al meu blog sobre temes que es tracten massivament a tots els mitjans de comunicació, al contrari m'estime més destacar notícies que han passat més desapercebudes i que, no obstant això, considere que són d’interès i per això les comente. En este cas faré una excepció, degut a que es tracta d'un tema que ha alçat una gran polseguera i pense que estaria bé explicar el meu punt de vista perquè considere que es tracta d'un tema molt delicat, un cas en el que es barretxen la política internacional, la situació humanitària de moltes persones, la represió d'un poble, etc.

És tot una miqueta complicat i molt confús.

Tothom que haja escoltat o llegit qualsevol mitjà de comunicació durant les darreres setmanes sabrà que Aminatu Haidar ha estat fent vaga de fam a un aeroport de les Illes Canaries durant 32 dies, no cal que done més detalls sobre esta notícia que ha estat present tots els dies i a totes hores. Molts col•lectius d'actors, directors de cine, cantants, ONGs, etc. han eixit en defensa de l'activista saharaui.

Jo en principi em considere simpatitzant de les idees d'esta senyora, primer perquè pense que qualsevol persona que tinga prou valor com per a fer una vaga de fam, posant en risc sa vida a causa dels seus ideals mereix tot el meu respecte.

En segon lloc perquè estic a favor del dret d'autodeterminació dels pobles.

En tercer lloc perque considere no hi ha dret a la persecució i tortura a la que ha sotmès el govern marroquí al poble saharaui.

Fins ací podria estar d'acord amb tots els simpatitzants d'esta vaga de fam que esta senyora ha estat fent.

Però n'hi ha una cosa amb la qual no estic d'acord. Jo no pense que l'Estat Espanyol tinga cap responsabilitat ni que siga moral, de tot allò que li està passant al poble Saharaui. Potser que en el seu dia el govern franquista d'Espanya va fugir, deixant eixe poble abandonat a la seua sort perquè no s'atreviren a iniciar una guerra contra Marroc mentre Franco romania al seu llit morint-se, ja tenien prou preparant-se per a una possible guerra civil com per a enfrontar-se a un estat veí.

També hi ha que reconèixer que el govern marroquí va ser molt hàbil aprofitant eixe moment de debilitat de l'estat espanyol i enviant uns quants milers de civils a invadir el Sahara Occidental.

Puc acceptar que fa 25 ó 30 anys encara teniem un deute moral amb aquest poble, però ara, hui en dia, ja no. No n'hi ha res que ens obligue a jugar un paper destacat en eixe conflicte. Jo pense que l'Estat Espanyol ja no hi té res a fer, ara és el moment de les Nacions Unides i, com a molt de la Unió Europea, ja no tenim res que dir perquè ni tenim sobirania sobre eixos territoris ni la reclamem.

De fet jo pense que El Sahara no hauria d'haver format part de l'estat espanyol mai. Nosaltres ja no tenim cap responsabilitat ni tenim perquè intervindre en eixe conflicte.

De totes maneres me n'alegre de que per fí esta senyora haja abandonat la vaga de fam, la qual cosa significa que segurament se recuperarà i podrà continuar la seua legítima lluita per aconseguir la independència del Sahara. També me n'alegre de que esta vaga que ha pogut fer a l'aeroport de Lanzarote (que segurament no haguera pogut fer al seu país o no haguera tingut la mateixa repercusió) haja servit per aconseguir que tot el món occidental mire cap a eixe conflicte que és un més dels molts conflictes que hi ha a l'Àfrica dels quals quasi ningú se'n recorda.

Hem de tindre en compte se que Espanya ja no és la potència colonial que va ser fa molts anys i que si ajudem a la causa de la indepència del Sahara, hem de fer-ho com si recolzarem la independència de Kosovo o la del Tibet, per exemple

Tenim altres temes més importants i que ens afecten més directamente que aquest conflicte que ens queda molt lluny, la veritat no entenc perquè tant de soroll a tots els mitjans de comunicació, pense que no està justificat. A no ser que se considere aquest cas com una manera de desgastar al govern socialista, que és el que sembla que estan fent els mitjans de comunicació afins al PP.

A favor del pacte Bloc - Iniciativa - Verds

Qualsevol lector mínimament espavilat que haja seguit amb certa regularitat aquest blog s'haurà adonat de l'ideari polític del seu autor: valencianisme progressista.

D'entre tots els partits polítics que es presenten a les eleccions al País Valencià n'hi ha un que considere que representa millor que cap altre eixa ideologia política: El Bloc.

Una vegada dit això també he de dir que no sempre estic d'acord al 100% amb tot el que diuen i fan els dirigents d'aquest partit polític, ni menys encara amb tot allò que fan o diuen el 100% d'afiliats i/o simpatitzants, ja que, com en tots els partits polítics, al Bloc hi ha de tot, però en general, com ja he dit abans, pense que el Bloc representa l'opció més coherent i sensata de tot l'ampli ventall de partits valencianistes més o menys d'esquerres que hi ha actualment.
Jo diria que el Bloc és o hauria de ser la casa gran del valencianisme polític.

Des de fa un parell de setmanes han aparegut en prensa notícies que parlen d'un possible pacte entre el Bloc i Iniciativa del País Valencià, els dos partits que formen actualement el grup parlamentari Compromís a les Corts Valencianes.

Des d’aquest humil blog voldria donar el meu suport a aquest pacte, ja que considere que és la millor opció per a presentar-se a les pròximes eleccions autonomiques i municipals al nostre País.

Els que seguim la “blogosfera valencianista” hem pogut llegir els darrers dies opinions de tot tipus, a favor i en contra del pacte. Molta gent pensa que els termes de l’acord són insuficients per al Bloc, ja que no li dona el pes específic que realment té al País, donat que el Bloc és la tercera força política en nombre de regidors (uns 300) i Iniciativa a penes té presència al nostre territori (uns 60 regidors) . Encara així i tot, pense que són més els arguments a favor que en contra, per moltes raons, però la primera i principal perque pense que per tal d’articular un tercer espai amb prou força per a poder fer front als dos principals partits polítics que han estat monoplitzant la política durant el darrer quart de segle cal unir esforços i per la senzilla i pràctica raó que si el Bloc se presentara a soles tindria moltes menys possibilitat d’arribar al 5% necessari per a poder entrar a les Corts, com ja ha passat un parell de vegades, que s’hem quedat en el 4.8% i s’hem quedat fora i, evidentment, eixa no és la millor manera de defensar els interesos dels valencians, per a poder fer política cal estar dins, fora de les institucions és molt difícil, entre altres raons perque encara eixirien menys les nostres idees als mitjans de comunicació.

Per totes estes raons i per moltes altres de cohrència personal i política, recolze aquesta coalició que espere que done molts bons resultats i siga molt positiva per a la societat valenciana en general i en particular per als sectors més perjudicats per les polítiques de dretes que hem estat patint durant els darrers anys al nostre país. Durant els governs del PP hem vist com col·lectius molt importants com el dels treballadors, xicotets empresaris, llauradors famílies amb fills en edat escolar (que han tingut que anar a escola en barracons), el medi ambient, etc. han anat empitjorant les seues condicions de vida, mentre que altres sectors molt minoritaris com per exemple els directius de grans empreses i els bancs treien profit d'unes polítiques que no han fet sinò aprofundir les diferències i la pèrdua de qualitat de vida de la majoria dels habitants del País Valencià.

Per lluitar contra eixes polítiques que destruixen el medi ambient i el paisatge i fan que els valencians anem a menys, perdent pes en el conjunt de l'economia de l'estat, al contrari que altres comunitats autònomes que han vist com la renda per càpita i la qualitat de vida  dels seus habitants ha anat millorant durant els darrers anys.

Per tot això hem d'estar units i afegir totes les associacions i partits polítics valencianistes possibles, quantes més millor. Ja estem cansats de veure com ens governen uns impresentables, corruptes i sense escrúpols.

"Qué diferencia hay entre Empar y Amparo?"

L'altre dia estava tranquil·lament a casa, revisant el correu electrònic i ordenant papers, quan sonà el telèfon, em sorprengué perquè quasi ningú té el nostre número de telèfon de casa, tan sols els familiars i alguns amics, el tenim només perquè anava inclòs amb la connexió a Internet. 
No l'utilitzem a penes perquè hui en dia ja quasi tot lo món té mòbil, per això no m'agrada despenjar-lo quan criden, la majoria de les ocasions toquen per a vendre alguna cosa, oferir-te una assegurança o un pla pensions.

No sé perquè eixe dia se me va ocórrer agafar-lo.

La veu sonava una miqueta estranya, un home amb veu nasal va dir cridant: "Amparo!?"
Jo li vaig contestar: "S'ha equivocat, ací no viu cap Amparo"

Ell, sense parar atenció em va repetir: "Amparo!?" (esta vegada amb un to de la veu més fort encara, com si no l'haguera sentit la primera vegada), vaig estar a punt de penjar, però li vaig dir: "voldrà dir Empar, no?" i ell m'amollà:

"Amparo, Empar, qué más da? Qué diferencia hay entre Empar i Amparo?"
(Ho deia amb un to un poc despectiu com volent dir: jo li dic com me rota)

Anava a dir: "N'hi ha una gran diferència”, però no tenia ganes de discutir, així que li vaig dir: "Bé, què volia?".

 - "Es usted su marido?", em preguntà la veu estranya.
 - “Sí”, li vaig dir.
 - "Soy el tapicero, llamaba para decirles que ya tengo    el presupuesto de forrar el sofá"
 - Molt bé, i quant és?
 - 500 euros
 - Val, moltes gràcies
 - Se lo dirá a "Amparo"?
 - Sí, no patisca, jo li ho diré.
 - Que no se le olvide, eh?
 - Sí, tranquil home, ja li he dit que li ho diré.
 - Vale pues, hasta luego.
 - Adéu.

Espere que la meua dona llija esta entrada perque d'altra manera no sabrà res d'eixe pressupost.

(De totes maneres era molt car)

Obesitat mòrbida

Darrerament hem pogut vorer als telediaris moltes notícies relacionades amb una família que va perdre la custodia del seu fill degut a l'excés de pes del xiquet.

La mesura pot semblar excessiva perquè, desprès de tot, què pot haver més dur per a uns pares que perdre la custòdia del seu fill? 

A mi no m'estranya que els pares se negaren a que els Serveis Socials de la Xunta de Galícia s'emportaren el xiquet, puc arribar a entendre-ho. Però en aquest cas sembla que la mesura estava justificada, ja varen ser avisats a l'any 2005 (quan el xiquet tenia 5 anys i pesava 86 Kgs.)

La meua dona i jo estem preocupats, la nostra Lluna mostra símptomes evidents d'obesitat (no sé si mòrbida o no, a simple vista pareix que està molt sana, se diria que és una groseta feliç). Jo li ho he dit moltes vegades: "Empar, no et sembla que estem consentint massa a la nostra xiqueta?"

Però resulta molt difícil dir que no quan et demana una talladeta més de pernil dolç amb el formatge eixe que tant li agrada i te mira amb una careta de llàstima que sembla que si no li la dones començarà a plorar d'un moment a un altre.

A més a més, porta una vida molt sedentària, no aconseguim que faça exercici. Amb el ritme de vida que porta i tot lo que menja, no m'estranyaria que qualsevol dia ens llevaren la seua custòdia.

Jo he decidit intentar eixir a passejar amb ella tots els dies (a mi també me vindria bé fer un poc d'exercici pels matins per tal de perdre pes)

Ja sé que esteu pensant, que la nostra Lluna no és un gos, que no puc traure-la a passejar lligada amb una corretja i un collar al coll.


I és possible que tingueu raó, però m'han dit que els gats siamesos també poden eixir a passejar com els gossos i la nostra Lluna és la gata més pareguda a un gos que he vist en ma vida (és gosa com ella a soles). Així que intentaré traure-la a passejar pels matins, encara que no sé si a d'ella li farà molta gràcia, acostumada com està a anar sempre al braç mentre frega la seua careta contra el muscle o la cara de qui la porta.

EL PLE DE LA PEDRA

Els que assistim de quan en quan als plens de l'Ajuntament de Catarroja, estem acostumats  a que passe de tot. La fauna de regidors i regidores dels diferents partits polítics és tan "vario-pinta" i sorprenent que pots esperar que passe qualsevol cosa. El ritme dels esdeveniments depén molt de l'estat d'ànim del senyor Alcalde. Hui estava de bon humor, responia a les preguntes dels portaveus dels grups de l'oposició amb una "socarrona" resposta molt típica d'ell: "eixa pal mes que ve" (referint-se a que no contestarà la pregunta fins al ple del pròxim mes), fent com si s'adormira d'avorriment mentre el portaveu del PSPV-PSOE llegia.

Endivinar què votarà el trànsfuga Harbi i si demanarà que li deixen explicar el seu vot és un altre dels al·licients del ple, no se sap mai què votarà, després de tot va ser elegit per una llista socialista, però no se sap per on pot eixir, normalment lo millor és escoltar com explica el seu vot perquè quasi sempre demostra que no s'entera de res.

La que tampoc defrauda mai és MAL, que segueix el seu paper al peu de la lletra: no dir res i passar desapercebuda com un ninot de falla, de fet crec que s'hem adonat de que estava present quan Jesús Monzó ha mencionat que el govern municipal està format per dos partits: PP i UV.

Però el ple de hui ha superat amb diferència totes les expectatives dels assistents.

Mentre el senyor alcalde contestava una de les preguntes d'un regidor sobre la casa que està caiguent-se del carrer Casetes d'Isidoro, ha fet referència a una senyora que ell mateix ha dit que es trobava entre el públic, dient que tots els veïns del poble estaven informats de les accions de l'Ajuntament per a previndre que les restes d'eixa casa s'enfonsaren, menys eixa senyora que no se n'assabenta per que no li dona la gana.

Enseguida la senyora s'ha alçat de la cadira, demanant la paraula: "per al·lusions, tinc dreta a parlar per al·lusions", cridava.

Automàticament l'Alcalde ha intentat impedir que parlara amb el seu propi estil de prepotència: "vostè no té la paraula", però la senyora no parava, volia que la deixaren parlar i estava molt nerviosa, per fi, l'alcalde no ha pogut impedir que s'expressara lliurement. 

Aleshores, la senyora ha tret del bolso una pedra de considerables dimensions (jo diria que pesava mig kilo com a mínim) i mostrant-la a tots els presents ha dit: "Esta és la pedra que me caigué damunt l'altre dia i per poc no me mata" (o alguna cosa pareguda), per la manera en que la mostrava, semblava que anava a llançar-la.

Aleshores ha segut quan a l'alcalde li ha canviat el to de la veu i amb un to atemorit, ha dit: "Ves en compte a vore que fas amb eixa pedra no siga cas que se t'escape i algú podria resultar ferit"

Ella, sense tallar-se, li ha amollat rapidament: "Sí, és possible que ixca disparada en qualsevol direcció" (com si la pedra tinguera vida pròpia, ella en cap moment ha amenaçat amb llançar-la a ningú)

De sobte pareix que l'alcalde ha recuperat els seus reflexos de dirigent autoritari que sap el que s'ha de fer en tot moment (molt típic dels polítics del PP, això s'ha de dir, un altra cosa no tindràn, però l'autoritat sí que saben usar-la com ningú, de vegades massa i tot) i ha ordenat a un policia local que li llevara la pedra al mateix temps que amenaçava als agents de la policia local amb obrir-los un expedient sancionador per no haver detectat una pedra tan gran en el control d'entrada als plens (quan ens fan identificar-nos com si foren terroristes a tots els ciutadans que volem assistir als plens).

L'agent de polícia local, amb bon criteri, des del meu punt de vista, no només li ha llevat la pedra sinò que li ha demanat que l'acompanyara fora.

La veritat és que hui ha valgut la pena anar al Ple, ha sigut el millor sense dubte de tots els plens als que he assistit, millor que anar al cine o al teatre i a més a més debades. Per a que després diguen que a Catarroja no passa mai res.



Només ha faltat un detall per acabar d'arrodonir la funció de hui, no li han llevat l'ús de la paraula a ningú per utilitzar les "paraules prohibides": País Valencià.

Economia sostenible

Fa uns dies, el govern central va presentar, amb un gran desplegament de mitjans, un projecte de llei que pretén canviar el model productiu. El nom de la nova llei sona molt bé i el conjunt de les mesures que s'han mencionat que inclourà també.

Com de costum, el principal partit de l'oposició s'ha apresurat a criticar-la amb el seu propi estil, desqualificant i tirant per terra tota la llei, sense aportar cap proposta alternativa amb una miqueta de coherència. Eixa estratègia que és la que el PP utilitza habitualment per a desgastar al govern, em recorda molt al "Váyase señor Gonzalez" dels primers temps d'Aznar, potser que en aquella època estiguera justificada eixa forma de fer opsició, després d'un periode de catorze anys de govern socialista que semblava que no anava a acabar mai i on els casos de corrupció s'escampaven per tot arreu, però ara no.
Jo diria que la situació actual requereix un gran pacte d'estat com els pactes de la Moncloa de l'any 1977

Estem en un moment de crisi molt greu i no és moment de practicar eixa estratègia de confrontació sense aportar res positiu, tots els partits polítics, així com els sindicats i les associacions empresarials, els agents socials, haurien d'aportar el seu granet d'arena i arrimar el muscle per tal d'intentar eixir d'esta situació. És molt fàcil criticar d'eixa manera, sense aportar res, sense apuntar cap solució per a eixir de la crisi i només exigir l'abaratiment de l'acomiadament i tres o quatre obvietats més que és evident que no se poden dur a la pràctica, com fa el PP.

D'entre totes les mesures que han dit que inclourà la nova llei, n'hi ha un parell que a mi m'han cridat especialment l'atenció: la limitació per llei de l'aplaçament dels pagos a les empreses i la limitació del desgravament per compra d'habitatge, que concedirà un fort impuls fiscal tant a la rehabilitació d'habitatges i el lloguer com a la investigació, desenvolupament i innovació (I+D+i) privats.

Tinc uns quants amics que són propietaris o gerents de xicotetes empreses: una auditoria mediambiental, una empresa que es dedica a la instal·lació de panells aïllants, un altra a la fabricació de mobles de cuina, etc. Si n'hi ha un denominador comú que tenen totes estes empreses és la dificultat per a cobrar, ja que les grans empreses o les institucions per a les quals treballen, aplacen els pagaments a 90, 60 120 dies o més. Això unit al fet de que les entitats financeres no donen crèdit degut a la crisi, causa que moltes d'estes xicotetes empreses estiguen  ofegant-se, no poden pagar als treballadors, la seguretat social, etc, tenen que acomiadar gent, que representen una bona part del seu capital, i en molts casos tancar per culpa del temps que tarden en cobrar. 

No hem d'oblidar que les xicotetes i mitjanes empreses donen feina a més del 80 % dels treballadors del nostre país i són els autèntics motors de la nostra economia.

Fa uns dies parlava amb un amic meu que té una xicoteta empresa, li vaig preguntar: "Quants treballadors tens ara?" (pensant-me que en tenia 26) i me va dir: "30".

Em vaig sorprendre molt i li vaig dir: "com és possible, amb la crisi que estem patint, has augmentat el nombre de trebaladors?"

I em digué: "Perquè tinc molta feina, i contractaria a més gent, tinc feina per a vint més, però no puc perquè els clients tarden molt en pagar  i els bancs no donen crèdits i si contracte a més gent tinc por de no poder pagar la seguretat social, els salaris, l'IVA, etc."

La situació del meu amic no és freqüent perquè ell afortunadament té molta feina, però és significativa del moment complicat de crisi que vivim.

Tan de bo, les mesures que ha anunciat el govern central comencen a aplicar-se prompte i de veritat servisquen per a eixir d'esta situació tan dramàtica que estem vivint.

Les senyes d'identitat del poble valencià. Segona part.

Fa uns dies vaig dedicar una entrada d'aquest blog a les senyes d'identitat del poble valencià, tema complex i delicat que vaig intentar tractar amb una certa dosi d'ironia, no perque considere que es tracta d'un tema poc seriós o sense transcendència (que per suposat, no ho és) sinò perquè volia abordar-lo des de una perspectiva diferent,  no volia fer el típic tractat polític/filosòfic més o menys transcendental, entre altres raons perquè no tinc prou nivell com per a fer-ho i hauria de dedicar moltes hores a informar-me, llegir llibres, articles d'opinió, parlar amb gent sabuda, etc. Afortunadament els valencians tenim molts autors consagrats (Joan F. Mira, Joan Fuster, etc.) que han escrit llibres i articles d'opinió molt interesants sobre aquest tema.

Hui voldria continuar tactant el tema en la mateixa línia, en l'entrada anterior vaig dir que els valencians, encara que tenim molts trets que ens defineixen com a poble o nació, hem malgastat molt de temps i moltes energies debatint d'una manera estèril sobre detalls que, al menys des del meu punt de vista, no tenen tanta importància, com per exemple: la bandera, el nom de la llengua, el nom del país, etc.

Mentre els valencians discutíem sobre tots eixos símbols que tota la resta de comunitats autònomes ja tenen clars des de fa molts anys, no se n'adonavem de que ens estaven furtant la cartera, especialment des del govern central i altres comunitats autònomes que s'aprofitaven dels diners dels nostres impostos per a tindre una financiació autonòmica molt més profitosa i s'emportaven la major part de les inversions de l'estat per a fer unes infraestructures molt millors que les nostres (autovies, tren d'alta velocitat, etc.).

Podriem dedicar una entrada sencera a parlar de la discriminació que pateix el País Valencià (i ho farem) en infraestructures i finançament de serveis bàsics com la sanitat, educació, cultura, etc. 

Hui volia plantejar esta entrada des d'un punt de vista més positiu, m'agradaria continuar parlant de les senyes d'identitat del nostre poble, de les quals encara queden algunes que no han estat posades en dubte, amb una clara intenció de despersonalitzar-nos, encara queden algunes que es podria dir s'han salvat de la crema, algunes tradicions o costums que s'han mantingut vives, malgrat tot, des del Sènia al Segura, des de Vinaròs fins Oriola. L'altre dia ja vaig mencionar unes quantes: la gastronomia tradicional valenciana amb plats típics de reconeguda fama internacional,  l'afició als bous de carrer, l'afició per la música (especialment a les bandes), els focs artificials i, com no, la pilota valenciana, el nostre esport nacional.

No conec cap valencià/na de més de trenta anys que no haja jugat a pilota o no haja assistit a alguna partida. Quan jo era un xiquet soliem jugar al carrer. Hui en dia està prohibit, és molt difícil trobar un carrer on se puga jugar a pilota sense demanar un permís especial a l'Ajuntament. I com que ja no en queden de trinquets (a Catarroja diuen que n'hi havien dos), hem de jugar als frontons dels poliesportius municipals. A mi el que més em molesta és que el poliesportiu municipal de Catarroja està molt lluny del poble i si no tens prou de temps per anar caminant (com sol ser habitual hui en dia) has d'anar amb cotxe. 

Del joc de pilota s'ha escrit molt, tothom sap que es juga des de temps immemorials a molts dels pobles que envoltaven el Mediterrani (Grècia, Egipte, etc.); que segurament el dugueren els romans a la Península Ibèrica; que al nostre país s'ha conservat amb un estil propi, mentre que a altres llocs de la Península ja no es juga des de fa molt de temps i a altres sí que es conserva, com al País Basc, però amb un estil i unes normes diferents. També s'ha parlat molt dels èxits internacionals dels nostres pilotaris. I, no podem deixar de mencionar la cançó del Tio Fredo sobre la pilota valenciana.

Jo, després d'haver jugat unes quantes partides recentment (feia més de vint i cinc anys que no hi jugava), m'he adonat de que es tracta d'un joc molt dur, que requereix estar molt en forma i tindre les mans molt fortes, mans típiques de llauradors i treballadors de l'obra. Mans  que algú com jo, acostumat a tasques d'oficina no les té, però que amb una bona protecció pot jugar, costa més de mig hora preparar-se les mans abans de jugar, és tot un ritual. 
Després d'haver superar algunes nits que me feia mal tot el cos (sobre tot  des de les cervicals fins a les mans, passant pels muscles), intentaré continuar practicant-lo, si més no, per a posar-me en forma i dur a la pràctica el valencianisme d'una manera positiva.

Les senyes d'identitat del poble valencià

Els valencians tenim molts trets característics que ens defineixen com a poble. Tenim totes les senyes d'identitat pròpies d'una  nació: una llengua, una cultura, una història, unes institucions d'auto-govern, uns símbols (bandera, himne, escut), unes festes populars, balls, cançons, refranys, etc. No ens falta de res, tenim fins i tot una raça de gos pròpia: el rateret valencià sobre el qual recentment s'ha publicat un llibre 


Però encara així i tot, sovint sembla que tenim problemes d'identitat, no tenim tanta identitat com a poble com els habitants d'altres comunitats autònomes que no tenen tants trets propis d'identitat com nosaltres, que no tenen una llengua pròpia ni un passat d'autogovern, com per exemple Andalusia o Extremadura.


N'hi han moltes possibles causes per a explicar aquest fet, una d'elles és que des del govern central se'ns ha intentat esborrar la nostra personalitat en diferents moments històrics, des del "Decret de Nova Planta" fins l'època de la trancisió a la democràcia quan es va utilitzar la senyera coronada com un símbol anti-catalanista en contra de les suposades temptacions anexionistes dels nostres veïns del Nord, moviment popularment conegut com blaverisme.


Altres moments claus per a la pèrdua d'identitat del poble valencià han sigut: la prohibició d'ensenyar i inclús utilitzar el valencià a les escoles, a l'administració o a l'església. La divisió en províncies. O, més recentment, l'aprovació per part del PP-PSOE del nostre Estatut d'Autonomia, el qual deixava el nom del País Valencià en un segon pla, ja que només es menciona en el pròleg i això deixa la porta oberta per a que alguns radicals (com els dirigents del PP de Catarroja) intenten impedir que eixa denominació es puga utilitzar amb normalitat, prohibint el seu ús als plens (comportament que, a banda d'intolerant, és il·legal perque va en contra del dret a la llibertat d'expresió reconegut en la Constitució).


Els intents de furtar-li la seua identitat al poble valencià han estat una constant en la recent història d'Espanya, els exemples serien interminables, però també hem de reconèixer que des de que arribà la democràcia, després de quasi 40 anys de dictadura franquista, s'ha avançat molt en la recuperació de les institucions i els simbols d'identitat del poble valencià, com per exemple: Les Corts, la Generalitat, la co-oficialitat de la llengua valenciana, el Síndic de Greuges, etc.


Degut a les estratègies de despersonalització que hem patit, podem dir que som una comunitat autònoma on no tots els seus habitants hi estan d'acord amb una mateixa denominació (alguns li diuen País Valencià, altres Comunitat Valenciana, altres "Levante"). No tothom està d'acord amb el nom ni l'origen de la llengua pròpia dels valencians. No tots estem d'acord sobre quina és la nostra bandera (tenim al menys tres o quatre versions de senyera), no estem ni tan sols d'acord amb la lletra de l'himne. Podriem continuar parlant de les festes populars (falles a la província de València, fogueres a la d'Alacant, Magdalena a la ciutat de Castelló, Moros i Cristians a les Comarques Centrals), diferències que semblen irreconciliables. Durant les festes de Castelló i alacant el jovens canten el ja tradicional: "puta València, puta capital"


Malgrat tot, sobre eixe maremàgnum de discrepàncies i embolic de símbols, tradicions, etc. encara queden al menys un parell o tres de símbols i/o tradicions que no han pogut carregar-se del tot. Un d'ells és la pilota valenciana, altres serien l'afició als bous de carrer (especialment als embolats) i un altre la gastronomia i el caràcter feiner i emprenedor dels valencians.


Hui volia parlar de la pilota valenciana, però pense que l'entrada ja se m'ha quedat un poc massa llarga, així que ho deixaré per a un altre dia, ja que crec que el tema ho mereix.

ARROGÀNCIA

Normalment no acostume a parlar de la meua feina al blog, al contrari que fan alguns del blocaires que més m'agraden, per això he decidit començar a fer-ho, ja que una activitat a la que dediquem unes huit hores al dia (alguns unes quantes més) és una font inesgotable d'anècdotes i situacions de tot tipus: divertides, curioses, estranyes, etc. especialment si, com jo, tens la sort o la desgràcia (segons se mire) de dedicar-te profesionalment al complicat món del disseny industrial al País Valencià.

Per si algú encara no ho sap, treballe com a enginyer de disseny i de producte des de fa uns 14 anys, dels quals els darrers 10 els he dedicat al sector de l'automòbil.

Dedicar-me a aquest món del disseny de peces per als automòbils m'ha donat  l'oportunitat de treballar a l'estranger durant llarges temporades (Anglaterra i Alemanya bàsicament) i he conegut moltíssims professionals, alguns molt ben preparats, altres no tant, però en general  gent molt interessant, de moltes nacionalitats, amb experiències molt diferents.

Des de fa unes setmanes he començat a treballar a una xicoteta oficina que la empresa per a la qual treballe té al Parc Tecnològic de Paterna.

A aquesta oficina treballem habitualment quatre persones, entre tots els que compartim aquest espai hi ha un xic que és realment singular, va estudiar la mateixa carrera que jo, però l'acabà farà uns quatre anys i només té un parell d'anys d'experiència profesional com a dissenyador industrial, no ha eixit quasi mai d'eixa xicoteta oficina, tota la seua experiència profesional es limita a eixes quatre parets, es pot dir que viu en un micro-cosmos protegit de les agresions que patim els que treballem per a algunes de les grans empreses proveidores de la indústria de l'automòbil, ja que quan un enginyer extern com nosaltres treballa a una d'estes grans empreses intenten exprimir-lo al màxim.

Doncs bé, este xic, que apenes té experiència ni coneixements de la indústria de l'automòbil ni de la profesió d'enginyer en disseny industrial en general, té no obstant una actitut realment curiosa per a una persona tan inexperta: una excessiva arrogància.

No es pot dir que siga molt jove perquè té més de trenta anys, però, per les raons que fora, va tardar molt a acabar la carrera i per això no té a penes experiència com a dissenyador ni tampoc coneixement d'alguns conceptes bàsics, fonamentals per a exercir aquesta profesió en un món tan complexe i competitiu com el nostre.

Això no seria tan greu problema si no fora perque té un defecte que destaca sobre la resta, la mancança d'humilitat i un cert esperit de contradicció infantil.

L'altre dia li vaig dir: "creo que el diseño de este producto que estamos desarrollando es demasiado complejo, deberiamos intentar reducir el número de piezas para hacerlo más sencillo". I sense tallar-se un duro em contestà ràpidament: PUES NO! Está bien así! 
(amb un to de prepotència i xuleria que em resulta difícil descriure per escrit)

Jo em vaig quedar tan sorprés de la seua resposta que no vaig poder dir res, vaig pensar per a mi mateix: "este xic no té ni puta idea i damunt se pensa que sap més que ningú".

No acaben ahí les seues rarees, té moltes més particularitats, com per exemple la seua curta estatura (i no em referesc només a l'edat mental, sinó també a la física), té un color de pell obscura i parla amb un accent una miqueta estrany perque és de Canàries, molta gent es pensa que es d'Amèrica Llatina per la seua manera de parlar i el seu aspecte, però no, ell és "español" i a més a més del Real Madrid (jo no tinc ni idea de futbol, però no sé perquè, la majoria de les persones que recolzen aquest equip em cauen un poc malament). 


Els canaris, al igual que passa amb ciutadans d'altres Comunitats autònomes menys desenvolupades que la mitjana de l'Estat, es pensen que la culpa de la situació de falta de desenvolupament i riquesa és del govern perquè, segons ells: "Aquí no ha venido nadie a montarnos las empresas". Com si haguera vingut algú de fora a muntar-nos les empreses que hi han a les comunitats amb un major desenvolupament industrial com la nostra. 


Sense comentaris, se pensen que són els més perjudicats de tots els que vivim a aquest Estat del que molts no se sentim tan orgullosos com ells. Els ciutadans provinents d'alguna d'aquestes comunitats autònomes tenen molts motius per a sentir-se orgullosos de ser espanyols, ja que són les que més diners reben dels nostres impostos per allò de la "solidaritat" que suposadament hem de tindre les comunitats més desenvolupades.

(El Gobierno aprueba la Estrategia Integral para impulsar el desarrollo de Canarias: El presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, ha destacado que la Estrategia supone la inversión de 25.000 millones de euros en el Archipiélago en los próximos diez años)

La meua companya de feina i jo utilitzem el malnom de "jilguero" per a referir-nos a ell, com una especie de nom en clau per a que no sàpiga que estem parlant d'ell si ens escoltara per accident. Però molts clients de la nostra empresa que parlen amb ell per telèfon o que han tingut que tractar amb ell en persona li diuen el "paio pony".

A mi em sembla injust, he treballat amb molts profesionals vinguts d'Ibero-Amèrica i, en general, són molt millors que ell, no n'hi ha dret a que desprestigien d'eixa manera a unes persones que venen al nostre País amb moltes ganes de treballar i una actitut molt humil i amb ganes de fer be la seua feina, tot al contrari que alguns prepotents que tenen la nacionalitat "española" i que se pensen que saben més que ningú quan en realitat no saben res ni tenen intenció d'aprendre, perque el primer pas necessari per a poder aprendre és reconèixer la pròpia ignorància.

El disseny dels cotxes de la nostra vida

Com alguns dels més destacats blocaires de la Blogosfera Catarrogina han dit, a aquest poble no passen moltes coses (al menys que ells sàpiguen), fins i tot han arrivat a qualificar l’actualitat catarrogina d’avorrida. Alguns inclús confessen que es passen la major part del temps dormint. No m’estranya, la veritat.

No obstant això, de tant en tant, apareixen sorpreses agradables que trenquen eixa monotonia.

Hui per exemple, he vist passar per les rotondes catarrogines (la ruta del "colesterol") un Ford Mustang antic (jo diria que de l’any 1965) perfectament conservat, de color roig brillant, no sé si pertany a algú del poble o estava de pas per Catarroja.

El cert és que aquest cotxe tan singular m’ha fet pensar en el disseny dels cotxes que m’han acompanyat al llarg de la meua vida i m’han vingut a la memòria models que d'alguna manera han marcat la meua existència per l’impacte que em causaren quan els vaig vorer per primera vegada, com el Citroën DS (popularment conegut com “el taurò”)

Jo dividiria el disseny dels cotxes en tres grans grups:

-       Primer: Els que només veure-los per primera vegada ja m’agraden i continuem agradant-me sempre. Estos són els que jo diria que són bons dissenys, normalment es tracta de dissenys que podriem qualificar com a clàssics, com per exemple, l'Alfa 156:

-         Segon: Els que quan els veig per primera vegada no m’agraden, però que amb el temps acabe acostumant-me a ells i després de veure-los molt acaben agradant-me. Açò m’ha passat amb varies generacions del Golf, que al principi els trobe avorrits, però que en acabant els he trobat la gràcia.

-    Tercer: Els que no m’agraden des del principi i continuen sense agradar-me per molt que els mire, com em passa amb la segona generació del Megane. Estos jo diria que no són bons dissenys.

 

N'hi hauria un quart grup més difús que serien els models que m'agraden molt al principi, però després, poc a poc, van perdent la seua gràcia, cada vegada m'interessen menys. Com el Citroën C4, per exemple, que quan aparegué em cridà molt l'atenció, però després (segurament a conseqüència de veure-lo tan sovint) ja no li trobe l'encant que tenia al principi quan va eixir al mercat, ha passat a ser un disseny massa comú.

Supose  que la meua fascinació per la forma dels cotxes és una conseqüència lògica de viure en una societat on aquests objectes formen part del paisatge urbà i d’haver-me criat envoltat d’ells. M’imagine que si haguera nascut a un país on els arbres foren els protagonistes (segurament seria una societat molt menys desenvolupada o molt més avançada que la nostra), m’agradarien més altres coses com les plantes o els animals.

Però, per sort o per desgràcia, ens ha tocat nàixer i viure a aquesta societat i jo pense que aprendre a amar allò que ens envolta és una virtut, com diu aquell vell adagi: “hem d'intentar fer de la necessitat, virtut”

Per fí una bona notícia

Sembla ser que després de tot, la 33 Copa de l’Amèrica es celebrarà a València . Aquest és un fet molt important per a una ciutat i una comunitat autònoma que els seus dirigents han volgut que es dedique fonamentalment a organitzar grans events per tal de fomentar el turisme i l’especulació immobiliària en compte de dedicar-se a potenciar altres activitats més productives com la indústria, el comerç o l’agricultura (Rita incluye en su programa electoral conseguir más grandes eventos)

Jo he de dir que me n’alegre molt, ja que hem invertit tants diners en transformar el port de València per a albergar eixa competició, haguera segut una llàstima que se desaprofitaren tots eixos diners i sempre és bo que el nom de la capital i del nostre País sone per el món per a que ens coneguen i sàpiguen que existim i que tenim molt que oferir a possibles inversors, clients  o visitants de la resta del món que pogueren estar interessats a vindre.

Per una altra banda, també he de dir que ja tenia ganes de parlar d'una bona notícia del nostre país que últimament, amb tants casos de corrupció i clavades de pota dels nostres governants, que ens han fet eixir a les portades de tots els telediaris d'àmbit estatal. Tan sols ens trauen per a parlar malament de nosaltres i no dic que no tinguen raó (que en estos casos segurament sí que la tenen), però també podrien traure de quan en quan alguna notícia positiva sobre nosaltres, no passaria res. No tenen cap problema en traure les xorrades més insignificants de qualsevol racó de l’estat, però mai troben un buit per donar una bona notícia sobre el nostre país com aquesta que estem tractant, la qual a penes s'ha mencionat als mitjans de comunicació.

Una llàstima que segurament aquest important esdeveniment esportiu no s’aprofitarà per a deixar unes infraestructures que pogueren ser utilitzades pels ciutadans com va fer Barcelona (o altres ciutats) quan organitzà les Olimpiades, que aprofità per a remodelar tot el port vell, creant la Vila Olímpica i una zona d'oci i esplai molt important per a la ciutat.

També es podria aprofitar per a potenciar la indústria valenciana relacionada amb la construcció de vaixells i intentar atraure empreses que es dediquen a activitats relacionades amb aquest tipus de vaixells lúdics o esportius o qualsevol tipus d’indústria auxiliar, però per desgràcia segurament no passarà res de tot això i tots els milions d’euros invertits tan sols quedaran quatre pubs i restaurants, els quals, una vegada acabada la competició, es quedaràn buits com va passar l’altra vegada.


Esperem que no siga així i que, al menys per una vegada en la vida, els nostres dirigents siguen capaços de fer un ús més intel·ligent de tots eixos diners que tant ens costen de guanyar als i les contribuents valencians.


Jo de moment intentaré possar-me al dia de com funcionen les regates eixes per així poder gaudir al menys de l’espectacle dels bòlids de la Fórmula 1 de la mar.

Ferrocarrils de la Generalitat inicia una campanya contra el frau

Resulta com a mínim paradoxal que una institució depenent de la Generalitat Valenciana inicie una campanya per a perseguir el “frau” al transport públic com publicava hui el diari Levante

Segons la institució que gestiona el Metro de les poblacions l'Àrea Metropolitana de València, vora un 10 per cent de viatgers se colen, es dir viatgen sense pagar el bitllet.

A mi, sincerament, un 10 % em semblen pocs, deurien de colar-se molts més.

Com poden tindre tan poca vergonya?

Amb la quantitat de problemes que patim a causa de l'ús i l'abús del transport privat: contaminació, embusos, accidents de trànsit, problemes d'aparcament, etc.


El que haurien de fer és potenciar el transport públic, fer més línies de metro, d'autobús, de tren, abaratir el transport públic per tal de que no tinguérem que utilitzar el cotxe per anar a quasi tots els llocs, ja que tal i com està la situació hui en dia a l'àrea metropolitana de València, utilitzar el transport públics és moltes vegades poc menys que una heroïcitat degut a la mancança de mitjans per a comunicar-se entre punts moltes vegades molt propers entre ells, com per exemple Torrent i Catarroja.


Els que hem tingut la sort de viure a ciutats on no es pagava el transport públic perquè era de bades (Castelló de la Plana) o perquè es permetia el que la gent se colara tranquil·lament sense a penes control (Colònia), ens resulta molt difícil comprendre a quin sant ve ara eixa mania recaptatòria dels nostres governants. 

És que no ens cobren prou impostos? Per què no es dediquen a gestionar millor els diners públics en compte de perseguir a ciutadans, la majoria dels quals segurament seràn més honrats que molts dels polítics que ens governen. 

De fet moltes vegades resulta més econòmic per a la majoria d'usuaris anar amb cotxe que amb transport públic com ho demostren molts estudis, (El coche adelanta al transporte público) (una hora perdida al día) de tal manera que moltes de les persones que viatgen en Metro, tren o autobús, ho fan simplement perquè no tenen cotxe o perquè no han tingut oportunitat de traure's el carnet de conduir.

Em sembla una barbaritat que enceten una campanya per a tractar d'evitar que la gent viatge en Metro sense pagar amb el pretext de recaptar més fons públics. 
Per què no fan una campanya per a evitar els fraus a la seguretat social o l'economia submergida o els que defrauden a Hisenda o els empresaris que exploten als seus treballadors? 

Segur que en traurien més diners que no perseguint a ciutadans que l'únic delicte que han comès ha segut intentar viatjar de bades a un transport públic que hauria de millorar molt per a donar un servici mínimament decent per a una societat moderna i avançada com se suposa que és la nostra.