divendres, 30 d’octubre del 2009

Luís Aguilé






Abans que res volguera demanar disculpes per haver tardat tant a escriure una entrada sobre el gran Luís Aguilé que va morir el dia 10 d’aquest complicat mes d’octubre d'enguany, farcit de notícies que no m'ha permés dedicar l'atenció que es mereix esta trista notícia (mor Luís Aguilé)

Luís Aguilé ha sigut una icona per a moltes generacions del nostre país i també per a molts altres països hispano-parlants.
Jo no conec tota la seua trajectòria artística, ni molt menys, va composar centenars de cançons, però tot allò que conec sobre ell és positiu. Sobre tot pense que era un cavaller dels que ja no n'hi han, amb un sentit de l'humor i una educació pròpies d'altres èpoques.

He de reconèixer que em vaig interessar per ell arran de l'entrevista que Pedro Ruiz li va fer a Santiago Segura a un programa pseudo-intel·lectual que l’ex-humorista presentava durant l’época quan televisió espanyola estava controlada pel PP d’Aznar, quasi res (l’entrevista no va tindre desperdici, sobre tot quan començaren a barallar-se entre ells), no he pogut trobar per Internet la part de l’entrevista quan Pedro Ruiz li demana a Santiago Segura que trie una cançó i Santiago Segura li diu: "Es una lata el trabajar de Luís Aguilé". De colp i de repent me vingué a la memòria este gran artista que ens havia acompanyat durant la infància.

Fa uns dies se n’assabentaren de la seua prematura mort, quan encara estava en actiu (tan sols tenia 73 anys), no fa molt el varen vorer actuant a un polèmic vídeo promocional del turisme a Castelló.
 
Era una gran músic que va viure entre Espanya i Amèrica, un personatge internacional, jo crec que la majoria de gent no sabia d’on era exactament, sabiem que era d’America Llatina, però no sabien si era argentí, cubà o d’algun altre país, tenia igual, la lletra i la música de les seues cançons eren internacionals, en eixe sentit em recorda un poc a Xavier Cugat, el qual, com molts altres artistes que havien vingut de l’altra banda del xarco, ens va sorprendre amb el seu talent.

No vull entrar a valorar les sues postures polítiques, no les conec ni m’interessen, m’agradaria quedar-me amb la imatge d’un home alegre, intel·ligent i genial que va viure una època molt difícil i que va dur un poc d’alegria a moltes persones que havien conegut les penúries de la post-guerra després d’una  terrible guerra civil.

Un bon músic i tot un cavaller, famós per les seues corbates cridaneres. Va dir aquella frase que hui en dia potser no tinga massa sentit, però que a mi em va cridar l’atenció el seu dia: “la corbata es la única prenda que un hombre se puede permitir llevar de colores vivos”
Era tot un senyor. Quan seré gran m'agradaria ser un cavaller com ell, simpàtic, alegre però educat i respectuós alhora. Ja no en queden d'homens amb el seu estil i la seua classe.

He pogut trobar una de les darreres entrevistes que li feren (entrevista a Luís Aguilé)

Descanse en pau. No t'oblidarem mai.


dimecres, 28 d’octubre del 2009

LA DEFENSA DELS INTERESSOS DELS VALENCIANS


El meu amic Ximo no ha destacat mai per la seua intel·ligència, és bon xic i treballador, fins i tot va aconseguir traure's una diplomatura universitària amb prou d'esforç i constància. És una d'estes persones que no se rebel·la contra el sistema, podríem dir que no se'n ix del camí marcat.
L'altre dia estava parlant amb Ximo, pocs dies després de l'aprovació de la llei del finançament autonòmic que deixava al País Valencià a la cua de les inversions de l'Estat, com de costum som l’última comunitat autònoma en totes les inversions, com ara els pressupostos de l’estat per a cultura, el País Valencià rep 1,2 euros per habitant (El coste de un café para Cultura).
Res de nou, ja sabem que els valencians estem a la cua de les inversions de l’estat, els exemples que podríem mencionar són innumerables, el tren d’alta velocitat no arriba soterrat a l’àrea metropolitana de València, mentre que a la resta d’àrees metropolitanes sí que ho fa, tenim un aeroport tercermundista en comparació amb altres de ciutats molt més xicotetes i amb una importància estratègica molt menor que la de la ciutat de València, varem ser l’última comunitat autònoma en tindre la autovia radial(la A3) de les sis que té l’estat que comuniquen amb la capital, etc. etc.

Doncs bé, malgrat esta situació tan clara de discriminació de la nostra comunitat autònoma respecte a la resta, al meu amic Ximo no se li acudeix un altra resposta que dir-me:

“No et preocupes David, que ara està governant el PP a la Comunitat Valenciana i ja voràs com la situació canvia, van a exigir al govern central i ens van a donar el que ens pertoca”


Jo no donava crèdit als meus oïts, no podia ser veritat que el meu amic Ximo per molt simple que siga, pensara això, l’única resposta que me vingué al cap va ser: “Ximo et recorde que el PP governa al País Valencià des de l’any 1995 (14 anys!) i la situació no es pot dir que haja millorat molt.


Ell me contestà: “Ja, tot és culpa dels socialistes que governen al govern central i ens tenen mania perque no els votem i per això ens discriminen”


Sense voler, quasi d’una manera automàtica, li vaig contestar: “és possible que tingues raó, però quan el PP estava governant a Madrid (i ací també) la situació era encara pitjor"


Però Ximo ja no m’escoltava, estava parlant amb la seua novia, riguent-se com si estiguera content i satisfet de tot lo que sap de política...


La primera oportunitat que tingueren els diputats valencians del PP per aconseguir un finançament més just per al País Valencià s'abstingueren (Todas las comunidades gobernadas por el PP se abstienen) i com se sol dir, les abstencions se sumen a la majoria (se aprueba el nuevo modelo de financiación autonómica con labstención del PP)

Però segurament encara n'hi hauran molts valencians que, al igual que el meu amic Ximo, pensen que el PP està lluitant per defensar els interessos dels valencians, quan en realitat el que estan fent és dir que fan però no fer res.

dilluns, 26 d’octubre del 2009

DE CATEGORIA



Com ja he comentat en més d'una ocasió, quan era un xiquet vaig viure a un poble xicotet de la Ribera Alta. Allà vaig passar la major part de la meua infància i va ser on, entre altres coses, vaig aprendre a parlar valencià.

La nostra llengua per desgràcia no està tan normalitzada com la majoria de les llengües modernes que es parlen a països suposadament desenvolupats i avançats com el nostre.
Açò, que en principi és un desavantatge i una limitació, pot ser causa d'anècdotes divertides, en determinades ocasions, ja que fa que a llocs diferents (moltes vegades molt propers) es diguen les mateixes coses de manera diferent.

Una de les expressions que solíem utilitzar al poble on jo em vaig criar per a dir que una cosa era molt bona era: "açò és de categoria" (amb l'última "a" molt oberta), esta expressió està molt estesa per tot arreu i per tant està prou normalitzada, ningú que parle valencià s'estranya al escoltar-la (al menys a les comarques del voltants de la ciutat de València, les "Hortes" i les "Riberes").

Quan començaren a viure a Catarroja, vaig descobrir una altra expressió que també em va agradar molt i enseguida vaig adoptar com a pròpia, quan una cosa és molt bona es diu que és "especial" (també amb la "a" final molt oberta i amb un marcat accent que potencia l'expressió), més endavant, me n'adoní que aquesta expressió no es diu exclusivament a Catarroja sinó també a molts altres pobles.

Darrerament, sobre tot des de que m'apuntí a la filà, he descobert noves maneres de dir que una cosa és o està molt bona. Quan un menjar és molt bo es diu que està "preciós", aquesta expressió sí que crec que és més pròpia de Catarroja o com a molt dels pobles del voltant (Massanassa, Albal, etc.)

La que vaig a dir ara m'agrada especialment (està a un altre nivell) i pense que té un ús encara més reduït. Quan una cosa és bona de veritat és diu: "açò està de champions league"
Esta m’agrada especialment perquè m'he enterat de que la "Champions League" de futbol ja no existeix, ara se diu d'un altra manera (no me pregunteu com, que no ho se), així que eixa frase a banda de ser genial té eixe gust característic de les coses antigues, "vintage" dirien alguns.

Les passades festes de moros i cristians ens plantejàrem utilitzar una contrasenya per a identificar als membres de la filà i els seus convidats i així evitar que algú espavilat se “colara" en la festa. Cosa que per descomptat al final no feren, perquè després de tot, a qui no li agradaria colar-se en una festa com diu la cançò?

Si l'any que vé es torna a plantejar eixa possibilitat, jo no m'ho pensaré dos voltes, votaré perque la paraula clau siga: "Açò està de Champions League" (amb accent molt obert a totes les vocals, com pronuncia el capità moro d’Alcoi interpretat per Xavi Castillo)

divendres, 23 d’octubre del 2009

DARRER DIUMENGE D'OCTUBRE: TOTS AL PUIG !



Aquest diumenge es celebra el "darrer diumenge d'octubre" (història de l'aplec), com tots els anys, acudirem al Puig per a reivindicar el País Valencià i tot el que comporta. Enguany, com tots els anys n'hi ha molt que reivindicar, però no sé perquè, em fa l'efecte que enguany la situació és més crítica que de costum.

Octubre és el mes valencià per excel·lència, perquè és el mes quan el nostre rei- fundador va entrar a la ciutat de València, cap i casal del regne (musulmà aleshores, cristià després, però en qualsevol cas capital d'un regne fèrtil i pròsper aleshores i encara ara, malgrat tot). Per això n'hi ha uns premis que se diuen els "octubre" (premis octubre) i per això també es celebra l'aplec del Puig, que com tothom sap és on varen acampar les tropes del Rei en Jaume i on es va lliurar una batalla decisiva que va decantar les forces definitivament cap el bàndol cristià gràcies, segons conta la llegenda, a l'ajuda de Sant Jordi que va lluitar al costat dels soldats que pretenien conquerir el regne musulmà de València (Balansiya)

Deia que el "darrer diumenge d'octubre" d'enguany em sembla més urgent que altres anys per varies raons, encara que la situació sembla que no ha canviat molt respecte als darrers anys (continua governant un partit nacionalista espanyol, el PP, amb majoria absoluta fent verema la nostra cultura i la resta d'aspectes importants del nostre País: l'economia, sanitat, medi ambient, educació, etc.) enguany la situació és una miqueta més crítica pels recents escàndols de corrupció del govern del "molt honorable" Francisco Camps; els atacs feixistes als manifestants del dia nou d'octubre i, per si tot això fora poc, la sentència del tribunal superior de Justícia que autoritza al tancament del repetidor de Serra Perenxisa que permet que la senyal de TV3 arribe a més d'un milió i mig de valencians (TV3 no es podrà veure a València)

Sembla que els astres s'han alineat per a fotre'ns una miqueta més als valencians que de costum. En compte d'anar avançant en matèria de drets i llibertats civils com hauria de ser normal a una societat moderna i avançada com la nostra, anem cap arrere com els carrancs  (menys dret a la llibertat d'expressió, menys dret d'informació, menys dret a manifestar-se de forma pacífica,...)

Què hem de fer, només ens queda el dret a protestar de la millor manera que sabem els valencians i valencianes: fent festa, i per això ens reunirem un any més tots al Puig i celebrarem una gran festa que enguany comptarà amb la presència de "Pep el Botifarra" i altres.

Segurament no aprofitarà de molt esta jornada revindicativa, però al menys s'ho passarem molt bé com tots els anys, per això vos recomane vindre a gaudir d'aquest dia de celebració i reivindicació valencianista.

Enguany uns quants amics hem decidit fer el camí a peu, des de les torres de Serrans a les nou del matí, així que si algú s'anima ja sap...

Si voleu saber tots els detalls seguiu el següent enllaç: pàgina web del Bloc

dijous, 22 d’octubre del 2009

Les tres manifestacions del cap de setmana





El darrer cap de setmana, es celebraren tres manifestacions a diferents llocs de la Península Ibèrica per motius ben diferents. Una d'elles, de la que més s’ha parlat als mitjans de comunicació, era la menys important des del meu punt de vista, no perquè considere que protestar contra la nova llei del govern del PSOE (que dona moltes més facilitats a les dones per a poder avortar) siga poc important. Jo respecte totes les opinions, en especial aquelles que afecten a la moral i la consciència de les persones, però no crec que eixa llei justifique un desplegament de mitjans tan important, centenars d’autobusos portant gent des de tots els racons de l’Estat a Madrid, més de 130.000 € (més de 21 milions de les antigues pessetes) s’han gastat els organitzadors de la manifestació per a dur tota eixa gent a la manifestació i convidar-los al típic entrepà (si no haguera segut així, segurament no hauria anat tanta gent).
Jo sincerament no crec que eixa llei siga una de les prioritats ara mateixa, en compte de donar més facilitats per a que les dones avorten jo faria una llei que evitara els embaraços no desitjats. Però bé, sembla ser que eixa llei era una reivindicació d'associacions feministes i grups en defensa dels drets de les dones i d’esta manera el govern de Zapatero es trau de damunt  una bona part de les crítiques que rep per no estar complint amb un electorat més esquerrà que li reclama una postura menys tèbia envers aquest tipus de temes on tradicionalment la dreta espanyola ha estat completament d’acord amb l’Església Catòlica (al menys els seus líders en públic, després en privat la cosa canviava molt i si calia se n’anaven a Londres a avortar, serà per diners...)


En qualsevol cas, esta llei no obliga a ningú a avortar, tan sols despenalitza l’avortament, així que totes aquelles persones que anaren a manifestar-se no tenen perquè preocupar-se, ningú els podrà obligar a avortar si no volen.

El que volia dir amb aquesta introducció és que les altres dos manifestacions em semblen molt més importants i no han eixit tant als mitjans de comunicació, una d’elles es celebrà a Madrid el diumenge passat i era per a protestar contra la fam al món, aquest sí que és un tema important i urgent (diari El Mundo) i a penes s’ha parlat d’eixe tema, jo vaig dedicar una entrada al meu blog per a parlar-ne, però no he escoltat que a les tertúlies radiofòniques (al menys a les que jo escolte normalment, que són de les més importants) s’haja dedicat ni un minut a parlar sobre un tema tan important i que afecta a tantes persones al món.

La tercera, va ser a València, a la plaça Manises i fou convocada per la plataforma Salvem Catarroja per a protestar contra el Nou Mil·lenni, un macro-projecte urbanístic que pretén acabar amb les últimes fanecades d’horta que queden al terme de Catarroja per a construir un PAI que faria que la població de Catarroja es multiplicara per tres, passariem a tindre dos nuclis urbans, el antic, el de tota la vida, seria la meitat que la nova Catarroja que volen construir. Com sempre molts pocs mitjans de comunicació varen parlar d’aquesta manifestació (diari El Pais)

La primera pregunta que me ve al cap és: “per a què tant?”
Està realment justificada la destrucció d’una zona d’horta de vora dos milions de metres quadrats per a salvar a una empresa corrupta (Llanera) de la ruïna sols perque els seus principals accionistes siguen del mateix partit que l'alcalde de Catarroja?

El juez del caso Llanera cree que Nou Mil·lenni da "garantías de continuidad" a la empresa
Resumen:La macrourbanización de 12.000 viviendas aprobada por el Consell en Catarroja, Nou Mil·lenni, puede sacar de su crisis a Llanera, SL.Así lo manifestó ayer el juez Fernando Presencia, titular del Juzgado de lo Mercantil Número 2 de Valencia y encargado de tramitar el concurso voluntario del Grupo Llanera. La tesis de Presencia es muy simple. En la actual coyuntura inmobiliaria es preferible alcanzar un convenio entre empresa y acreedores que permita rebajar créditos y alargar pagos antes que vender todo los activos que posee la firma de los Gallego.

Jo pense que no,  que no està justificada eixa barbaritat urbanística és un atemptat contra el paisatge i el medi ambient perque, senzillament, no calen tantes vivendes a Catarroja.


En fí, ja continuarem parlant d’este tema en altres entrades, però així de repent, se m’acudeix una forma de paliar, al menys en part, la fam al món, que es destinen els 130000 euros que se gastaren en organitzar la macro-manifestació contra la nova llei de l’avortament en projectes de desenvolupament al tercer món, segur que d’eixa manera aconseguirien salvar més vides humanes les organitzacions pro-vida que convocant eixes manifestacions tan multitudinaries.



dimecres, 21 d’octubre del 2009

On vas mante?





N'hi ha una característica dels pobles xicotets on he viscut que sempre m'ha cridat l'atenció: tot lo món quan te saluda pel carrer sembla que vulguen saber cap a on vas.

Me'n recorde que quan vivia a un poble xicotet de la Ribera Alta, després de saludar-te, sempre te preguntaven: on vas?

M'entraven ganes de dir: "i a tu què t'importa?"

Ja no me'n recordava d'eixa costum perque he estat vivint durant molts anys a ciutats més o menys grans (Castelló de la Plana, València, Colònia) i feia molt de temps que no havia sentit eixa expressió i he tornat a escoltar-la des de de que vivim a Catarroja.

A mi m'agrada saludar i que me saluden pel carrer, pense que és una bona costum, és una manera de saber que te coneixen i que tens algú prop que si calguera te podria ajudar o tu els podries ajudar si fera falta, és una manera de sentir-se acompanyat que normalment només passa als pobles. Si me trobe a algú que conec pel carrer i no me saluda enseguida pense: "què li passarà? No m'haurà vist o es que està enfadat/da amb mi?"

No entenc a quin sant tenen tant d'interés per saber on va la gent?

Segurament algú dirà que no passa res, que ho diuen per dir alguna cosa, que realment no estan interessats en saber on vas. Però a mi m'estressa una miqueta i sempre me entren ganes de dir mentides, però després en la pràctica sempre conteste amb expressions vagues: "a pegar una volta", "a comprar" "al riu", "a pastar fang" (què sé jo!)

Algun dia em segrestaran o m'atropellarà un cotxe i algú li dirà a la policia: "jo el vaig vorer per ultima vegada poc abans de desaparèixer i em digué que anava a al kiosc a comprar el diari"

No em trobaran mai perque realment hauré anat a València a vorer una peli al cine i prendre una cervesa amb els amics.




diumenge, 18 d’octubre del 2009

LA SETMANA DELS DOS "RICARDOS"



La setmana del nou d'octubre d'enguany ha estat marcada per dos personatges que tenen molt en comú, una de les característiques més evidents que els uneix és el nom, els dos es diuen "Ricardo", els dos són, o eren (un d'ells ja no ho és) alts càrrecs dels dos partits amb més representació a les Corts Valencianes, i els dos han sigut protagonistes dels dies anteriors i posteriors a la celebració de la diada del País Valencià.

Els dos "Ricardos" encara que són valencians, utilitzen el seu nom en castellà, es veu que ja no "s'estila" valencianitzar els noms del polítics, una costum que se va estendre durant la transició (Ricard Perez Casado, Joan Lerma, Pere Solbes, ...), al menys entre els polítics d'esquerres, que d'eixa manera feien palesa la seua aposta per la nostra llengua, encara que després en la pràctica no la defensaren tant, al menys guardaven les aparences, cosa que els polítics valencians de hui en dia ja ni se molesten en fer (algú podria dir que els d'ara són més honestos, jo diria que són menys valencianistes encara que aquells)


No me'n recorde qui va dir la frase: "no hi ha res més paregut a un nacionalista espanyol de dretes que un nacionalista espanyol d'esquerres”

Doncs bé estos dos senyors, alts càrrecs dels seus respectius partits, un d'ells suposadament d'esquerres i l'altre no, però els dos nacionalistes espanyols destacats, s'han encarregat de monopolitzar les notícies relacionades amb les celebracions del Nou d'octubre d'enguany.

De "Richy ojos azules Costa" ja s'ha parlat molt en aquest bloc i en altres (i més que en parlarem), hui m'agradaria dedicar esta entrada a l'altre Ricardo, el delegat del govern central al País Valencià, màxim responsable controlar les forces de seguretat de l'estat (Policia Nacional i Guadia Civil)

Este senyor, que originariament va militar en el PCE (Carta de Pere Mayor a Peralta),
s'ha dedicat a permitir els atacs feixistes a militants i simpatitzants del Bloc i d'altres partits valencianistes durant els actes de celebració del dia del País Valencià. Els valencianistes intentaven manifestar-se de forma pacífica i absolutament normal en un estat de dret, però no podien perquè uns quants feixistes violents es dedicaven a agredir i atacar els manifestants davant de la inactivitat de la polícia que permitia les agresions, l'única mesura que varen prendre per a evitar els atacs dels violents va ser recomanar als manifestatnts que canviaren el recorregut de la manifestació (Vent de Cabylia)


Ricardo Peralta no content amb això, després de l'onada de violència feixista que havien patit els pacífics manifestants i la pallisa que va rebre un dels administradors de la pàgina web Valencianisme.com. No content amb permetre que uns quants anti-demòcrates violents atacaren impunement un grup de manifestants que estaven fent ús del seu dret fonamental (reconegut en la Constitució Espanyola), es va dedicar a fer unes declaracions que no tenen desperdici: "eixos atacs formen part de la normalitat democràtica" (Peralta no cree justificada una proposición para condenar ataques fascistas al Bloc (EUROPA PRESS))

(Peralta cree que estos hechos forman parte de una "determinada normalidad democrática")



No senyor, això no és normalitat democràtica, normal seria que la policia actuara per a impedir eixos atacs que no haurien de produir-se mai, no hi ha dret, no podem viure en un estat de d'indefensió.

No ens deurien de poder atacar pel fet de que no estiguen d'acord amb les nostres idees. Jo tampoc estic d'acord amb les idees dels feixistes d'Espanya 2000 i altres orgenitzacions xenòfobes i feixistes d'eixe estil, però no per això ataque als seus membres.


M'agradaria vorer que passaria si els demòcrates responguerem les agressions i ens defensarem utilitzant la violència igual que fan ells.

Això també seria normalitat democràtica senyor Peralta?

En eixe cas tampoc actuaria la policia?

Estaria bé que ens contestara a estes preguntes perque tal vegada això és el que hauriem de fer per tal d'aconseguir una "normalitat democràtica" a tope.

dissabte, 17 d’octubre del 2009

PASSAR FAM





Un dels pocs records que conserve de la meua àvia manxega (l'única que vaig conèixer, l'altra va morir molts anys abans de nàixer jo), és un dia que estava preparant-me el berenar i jo, que era un xiquet molt impacient (com tots els xiquets) li vaig dir: "venga iaia, date prisa que tengo hambre!"

Ella es va girar i mirant-me em va dir: "no digas eso, tú no tienes hambre, tú puedes decir que tienes apetito, pero no hambre, tú no sabes lo es pasar hambre".


Tenia raó, eixes paraules se me quedaren clavades en la consciència, ella sí que havia passat fam, com quasi tots els de la seua generació que patiren les terribles conseqüències de la guerra civil i la postguerra, ella sí que sabia com se passa de mal quan no se té res que menjar.

Ahir se celebrà el dia internacional de la lluita contra la fam i se donaren a conèixer les xifres de persones que passen fam al món, vora 1400 milions d'éssers humans patixen mal nutrició i una pobresa extrema, viuen en unes condicions molt precàries. Per moltes raons: la sequera, guerres, malalties, etc.

És una vergonya, i mentrestant què fem al primer món?


Doncs molt poc, la veritat, un dels objectius del mil·lenni que se van plantejar els governs va ser destinar el 0.7% del PIB a lluitar contra la pobresa al món (Diari Informació), diuen que destinant tan sols eixa quantitat se podria acabar la fam al món. Quasi 10 anys després no han complit un objectiu tan senzill com eixe. Tan difícil és?

No podrien deixar de malbaratar els diners dels nostres impostos en tantes tonteries com
se'ls gasten?
Podriem fer un llistat interminable de despeses inútils que fan les administracions públiques: ajuntaments, comunitats autònomes, govern central, etc. que destinen els diners que paguem els contribuents a les xorrades més absurdes que se podriem imaginar, però per a erradicar la pobresa al món no es pot destinar el 0,7%

Per favor, senyors polítics, hauria de caure-se'ls la cara de vergonya, segur que vostés tampoc han patit fam mai ni saben això què significa.



dijous, 15 d’octubre del 2009

ESCRIURE UN BLOG, 1000 VISITES




Fa menys de dos mesos vaig afegir un comptador de visites al meu blog, hui he vist que havia arribat a la número 1000, no sé si són moltes o poques, em té igual.

La veritat és que s'agraeix saber que n'hi ha algú a l'altre extrem del cable del mòdem que llig allò que escrius, és com una manera de sentir-se volgut o, al menys escoltat, pels demés.

Pense que no està malament del tot, sobre tot tenint en compte que no soc una persona de lletres i que no he llegit molt al llarg de la meua vida, això se nota especialment perque escric d'una manera desordenada, un poc caòtica m'atreviria a dir (sona millor, no?), intentant dir massa coses en poques línies i fent unes frases molt llargues que de vegades costen d'entendre. 
(Deuria d'apuntar-me a un curs d'escritura i llegir més per a millorar el meu estil).

De totes maneres, he de dir que estic content del meu modest blog, crec que he aconseguit (al menys en part) l'objectiu principal que em vaig proposar quan comencí a escriure-lo: expressar d'una manera planera les idees i opinions que me passen per el cap sobre els més variats temes, utilitzant la nostra llengua (crec que no es tracta d'un detall menor), la qual, com ja he dit en alguna ocasió, no és la meua llengua materna, però és de la que em senc més orgullós, ja que la meua educació va ser en castellà quasi al 100%, no he tingut la sort de estudiar en col·legis amb línia en valencià, quan jo anava a escola això encara no "s'estilava".

He estat vora tres mesos escrivint al meu bloc una mitja d'entre 7 i 10 entrades al mes, de les quals he publicat la meitat aproximadament, la resta s'han quedat en esborranys, no sé si algun dia eixiràn a la llum.

Una de les coses que més m'ha costat ha segut controlar el tamany de la lletra i els salts entre paràgrafs, encara que parega mentida, és molt difícil de controlar, (si vos fixeu, a les diferents entrades n'hi han diferents tamanys de lletra i els espais esntre paràgrafs no són sempre iguals), volia utilitzar un tipo de lletra una miqueta més gran que el tamany normal però tampoc massa i això costa molt de controlar, al menys amb l'editor del Blogger que jo utilitze (que és el més comú de tots, crec). 

Jo no soc un profesional de la comunicació  com alguns dels bloggers de la blogosfera catarrogina, ni he estudiat una carrera de lletres com altres, però això tampoc és una bona excusa perquè n'hi han altres bloggers que no han estudiat cap carrera encara (Toni, Néstor) i tampoc ho fan gens malament. De totes maneres he de dir que açò d'escriure enganxa, encara que no ho sàpigues fer molt bé, és una afició com una altra qualsevol, jo diria que millor que algunes  com jugar als vídeo-jocs, però també pitjor que altres que són més sanes com practicar algun esport, per exemple.

En fí pense que un dels principals defectes de les entrades que faig és que són massa llargues i rotlleres, per tant no vaig a fer esta més llarg.

Sols me queda donar les gràcies a  a tots els que seguiu aquest blog. He de dir que per a mi és una afició que m'ajuda a passar d'una manera agradable i creativa les poques estones de temps lliure que tinc.

Per a mi ha segut un repte, espere millorar en el futur, escriure millor i tractar temes que siguen interessants per tal de contribuir d'alguna manera a lluitar contra la des-informació que moltes vegades patim els ciutadans "de a peu" i que és un dels príncipals factors que permitixen als poítics dominar al poble, com se sol dir, menjant-los el cap, manipulant la realitat i adaptant-la a les seues necesitats en lloc de presentar els fets tal com són.



dimecres, 14 d’octubre del 2009

SABER CONDUIR



Fa uns dies estava comentant amb un amic que m'havia proposat alternar les entrades al meu blog, no volia fer varies seguides parlant del mateix tipo de temes, volia intentar alternar entrades que tractaren temes més seriosos amb altres més divertides o menys relevants. Darrerament no he complit eixe principi, ja que he fet dues seguides parlant del mateix tema (el cas Gürtel), però la veritat és que el tema ho mereixia, a més a més, qui s'atreveria a dir que el cas Gürtel no té una certa dosi d'humor, és com un sainet i per tant es pot considerar un tema seriós i alhora divertit.


Però no vaig a tornar a caure en la temptació de parlar una altra vegada sobre el mateix. Hui voldria parlar d'una de les meues passions, com ja he comentat en alguna ocasió: conduir. M'agrada conduir cotxes, motos, camions, qualsevol vehicle amb motor o sense.
Per això em molesta tant quan em trobe per la carretera amb persones que no saben conduir, és molt trist, però sembla mentida la quantitat de persones amb carnet (o sense, no se sap) que no tenen ni idea de com s'ha de conduir, especialment per autopistes i autovies.


N'hi ha un comportament que me molesta especialment, quan em trobe amb un conductor que és incapaç de conduir pel carril de la dreta, encara que no estiga avançant, encara que el carril de la dreta estiga buit.


Perquè tindran eixa mania? Si volen conduir a huitanta per hora, no passa res, tenen tot el dret del món ( a les autopistes i autovies és legal anar molt lent, fins a 60 Km/h), l'única condició que han de complir estes persones que volen conduir a "velocitats anormalment reduïdes" per vies ràpides on normalment es podria circulart a 120 Km/h, és que circulen pel carril de la dreta, especialment si no hi ha ningú ocupant-lo i tenen un cotxe darrere que està intentant anar avançar-los (sempre dins dels límits legals de velocitat i mantenint la distància de seguretat que moltes vegades no és així)

El cas és que no sé perquè, però molt sovint em trobe amb algú d'estos que, com diria un amic meu, van xafant ous, moltes vegades en hora punta i causant embussos, tenen més perill que "Mac Giver" en una ferreteria. Sembla com si foren persones que no tenen presa perque no han d'anar a treballar ni a cap altre lloc important i els abelleix conduir espai, com si anaren de passeig, sense pensar que hi pot haver gent a la carretera que tinga presa i no tinga temps per a anar al seu ritme.

És molt senzill, si volen conduir xafant ous no passa res, però que no circulen sempre pel carril de l'esquerra, que s'aparten i, sobre tot, que miren de quan en quan per l'espill retrovisor, que tal vegada d'eixa manera se n'adonarien de que estan provocant una cua important que pot ser causa d'accidents.



dimarts, 13 d’octubre del 2009

EL CAS GÜRTEL: The Neverending Story






S'han escrit rius de tinta sobre aquest cas de "presumpta" corrupció que afecta al PP, i més que s'escriuràn mentre els líders del partit no es decidisquen a prendre les mesures oportunes, tallar de soca arrel i despatxar a tots els deshonrats que han estat aprofitant-se del seu càrrec al partit per a enriquir-se de forma il·legal.
Primer començaren dient que tot era mentida, després denunciaren la policia perque suposadament les gravacions eren falses (ara ja ningú les nega sinó que les reconeixen de facto) i la denuncia fou arxivada immediatament. Digueren que era un muntatge per a despistar dels vertaders problemes del país, la crisi econòmica i el mal govern del PSOE. Després començaren a depurar responsabilitats despatxant uns quants alts càrrecs relacionats amb la trama, sobre tot de Madrid, encara que a altres no els passava res.

El nou d'octubre digueren que prendrien mesures, s'entenia que farien dimitir a algú, que la festa acabaria a les quatre de la vesprada, en clara referència a "Richy" Costa, no passà res, segurament Richy es va negar a dimitir. Per la nit enviaren un sms als mitjans de comunicació anunciant que el gran Richy seria cesat temporalment durant la reunió de l'executiva del dimarts. El dimarts Richy va presentar la dimisió (o cesament temporal) amb condicions. Al final semblava que li estava fent un favor al seu partit al no anar-se'n i tot lo món li va aplaudir efusivament (la frase de Camps no té desperdici: "Aplaudid, no hagais comentarios", dirigint-se als seus companys de partit per a que isqueren bé a les fotos)
 
Ricardo Costa és tot un personatge, es tracta d'un dels principals actors d'esta comèdia  protagonitzada per polítics del PP, un dels grans (com diria Xavi Castillo), després de Camps, Rita i Esteban Gonzalez Pons. El fet de que "el gartxo" (Fabra) haja eixit a defensar-lo públicament ja és tota una garantia (jo m’estimaria més que em defensara el "Lute" que segur que és més honrat que ell), encara que mèrits propis no li'n falten. Un gran personatge amb una personalitat molt singular.

És curiós que PP moltes vegades tria a persones amb problemes de parla per a ser portaveus, a Catarroja tenim un clar exemple, el portaveu popular a l'ajuntament també és farfallós. Què voldran dir? Serà un senyal, ens estaran intentant dir alguna cosa ? 


Però el cas de Ricardín Costa és excepcional, no recorde cap altre polític que parlara tan malament i que donara una imatge tan pobra (si no fora perquè intente ser una persona tolerant i respectuosa, diria que és un "pijo" amanerat que no sap parlar i pareix bobo). És que el PP no té cap altre militant millor per a un càrrec tan important com el de secretari general del PPCV i portaveu a les Corts valencianes?, ells que presumeixen de ser el partit amb més afiliats? 
O és que els militants, i dirigents del PP consideren que eixe càrrec no és tan important?
Però tot este cas ha tingut també algunes conseqüències positives (com sempre, "no hay mal que por bien no venga")

Una de les principals conseqüencies positives que ha tingut és que tots els dies es parla del País Valencià als telediaris d'àmbit estatal, la qual cosa abans no passava, ni tots els dies ni quasi mai (que parlen de nosaltres, encara que siga malament, com va dir eixe gran cineasta).
De fet inclús han arribat a fer un concurs d'imitadors de Ricardín Costa a un dels programes d'humor d'una cadena de televisió a nivell estatal en horari de màxima audiència (El Intermedio)

Una altra de les conseqüències positives del cas "Gürtel", ha segut la normalització d'un símbol que s'utilitza a la nostra llengua més sovint que a altres, em referesc (com segurament ja haureu endevinat) a la dièresi, si senyor, eixe gran símbol que en castellà es gasta molt rarament en paraules com "cigüeña" i al valencià és més comú a moltes paraules com: aigües, raïm o veïna.
El cas Gürtel podria arribar a ser l'apoteòsic final de l'hegemonia del PP al nostre país, si no fora perquè el principal partit de l'oposició no té una alternativa solida (un altre dia parlarem d'Alarte) i els altres partits amb representació a les Corts (EU, Bloc i IPV) tenen tan poca repercussió als mitjans de comunicació com un dia de pluja a Escòcia. Per tant, malauradament, es tractarà sols d'un breu parèntesi en l'hegemonia del PP a les nostres terres i els dirigents del partit dretà continuaran oferint "nuevas glorias a España" durant molts anys.

En fí, que anem a fer, este és el país on ens va tocar nàixer i no sembla gens fàcil de canviar, els grans partits tenen molts mitjans de comunicació al seu servici que s'encarreguen de difondre una idea falsa de la realitat
Com a mostra de com és aquest país on vivim només teniu que comprovar com actuen amb total impunitat els feixistes al següent enllaç: blog de Josep Maria Pañella

I estes notícies per desgràcia no apareixen als telediaris d'àmbit estatal, ni tampoc als d'àmbit autonòmic ni local.



dilluns, 12 d’octubre del 2009

INGENUÏTAT




Quan era un xiquet, els meus pares em regalaren un llibre anomenat "Refranero español", aquest llibre duia un recull de refranys populars que havien anat transmetent-se generació rere generació. Encara que semble una contradicció, no n'hi havia cap refrany que pertanyera a la tradició popular valenciana, gallega o basca, per exemple, només n'hi havien refranys que propis de la tradició cultural castellana (també és lògic si pensem que estic parlant d'una època de transició a la democràcia, quan encara no estava molt assumida la realitat multicultural de l'estat espanyol)

Me'l regalaren perquè a mi m’agradaven molt els refranys i tothom deia que tenia molt bona memòria per a recordar-los, encara me'n recorde de molts d'ells, un dels refranys que recorde deia així: "De bien nacidos es ser agradecidos"


Segurament estareu preguntant-se a quin sant ve ara tot este rotllo, m'ha vingut al cap aquest refrany perque tota la trama del cas Gürtel començà a destapar-se perque algú dels implicats que no es considerava ben pagat va dur un "memory stick" amb informació comprometedora a la policia i així és com va començar la investigació i és a partir d'ahí quan l'opinió pública comença a assabentar-se de la trama de xoriços que estaven emparant els governs del PP a molts ajuntaments, comunitats autònomes, diputacions provincials, etc. esguitant a molts alts càrrecs i dirigents del Partit Popular a tot l'estat (sobre tot a aquelles comunitats autònomes governades pel PP). 


Es dir que s'ha descobert tot el merder perquè els que haurien d'haver pagat al delator no havien sabut ser agraïts, és dir (segons el refrany castellà) havien segut uns mal nascuts.


Que els dirigents polítics del PP al País Valencià són uns pèssims gestors, ja ho sabiem; que estem a la cua de les inversions de l'estat ja se sabia; que som la comunitat autònoma amb més deute per habitant i amb la pitjor qualitat de vida ja se sabia; que en quasi totes les competències que depenen del Consell (sanitat, urbanisme, educació, medi ambient, etc. ) estem en el nivell més baix de tot l'estat ja se sabia. Que molts polítics del PP són uns corruptes també ho sabíem (Zaplana, Fabra, etc.)
Que tenen molta cara i molt poca vergonya i no dimiteixen encara que hi ha proves més que de sobra de que han comés conductes irregulars (si més no), també ho sabiem.


El que no sabiem (encara que molts ho sospitàvem) era que foren tan ingenus.


I perquè dic això? Per una senzilla raó, perquè cal ser molt ingenu per a pensar que una trama mafiosa d'empreses madrilenyes que s'encarrega d'organitzar esdeveniments com ara mítings electorals, fora capaç d'aconseguir una entrevista amb el president dels Estats Units (per molt que els responsables d'aquestes empreses saberen parlar molt bé anglès), per a pensar això cal ser molt tòtil.


Eixa persona que es va creure que la millor manera d’aconseguir una foto amb Obama era demanant-li-la al "Bigotes" és el nostre president de la Generalitat.


I allò que a mi encara em resulta més estrany de tot aquest cas és que encara així i tot, el PP continua comptant amb el suport de més del cinquanta per cent de la població del nostre país. Com serà això possible? 


Serà per allò de la des-informació dels ciutadans? o li ho haurà demanat Camps al tot poderòs capo de la trama gürtel que es feia anomenar "Don Vito"

divendres, 9 d’octubre del 2009

Nou d'octubre








 Hui es celebra el dia nacional del País Valencià, hui és un dia important per als que ens sentim valencians per damunt de cap altra nacionalitat (que a aquest país som una minoria segons les enquestes), per a la resta de ciutadans segurament serà un dia festiu més.


 Volia haver escrit una entrada que parlara sobre els grans reptes als que s’enfronta el valencianisme del nostre temps, però no he tingut temps per a preparar-la com cal, per això he decidit simplement penjar l’escut de la Generalitat Valenciana com a homenatge a aquest esdeveniment i deixar l’entrada per a una altra ocasió.


 Que passeu un bon dia i disfruteu de la celebració del dia de  Sant Donís, que com sabeu és el dia dels enamorats per als valencians i la tradició diu que  s'ha de regalar la "mocadorà" a la parella.






diumenge, 4 d’octubre del 2009

La tardor a Catarroja




Ja s'ha acabat l'estiu, ja no fa tanta calor per les nits, ja es pot dormir, ja ens han visitat les pluges torrencials com tots els anys; ha arribat la tardor. La tardor és l'estació trista i melancòlica per excel•lència, s'acaba l'estiu, els dies se fan més curts, els amants adolescents que se conegueren durant les vacances han de separar-se...


He de dir que a mi no em desagrada la tardor, per fí s'ha acabat la xafogor insuportable acompanyada d'humitat que ens ofegava les darreres setmanes d'agost.
Juntament amb la tardor han arribat les llargues i una miqueta estranyes festes de Catarroja que tan bé va definir Samaruc al seu blog (L'Allipebre Catarrogí)
Fa un moment ha passat una processó de sis xiquetes vestides de comunió escortades per una banda de música formada per més de 30 músics (n'hi havien més músics que fidels) després han llançat un castell de focs artificials, la nostra gata s'ha espantat, pobreta, afortunadament no ha durat molt.

Ja portem més d'un mes de festes i encara tenen que durar un poquet més per als que vivim al barri del Pilar, no sé si sobreviurem, hem tingut mig estiu el carrer tallat per les obres del Plan-E, al menys per fi ens han fet les voreres que tanta falta feien (alguna cosa bona tenien que fer els socialistes) i ara tindrem els carrers tallats per les festes en honor de la mare de Déu del Pilar, antic dia de la “raza”, paelles al carrer, sopars a la fresca, etc.

Una altra característica de la tardor a Catarroja són les inundacions. Com va descriure Wilson al seu blog (Altra Catarroja és possible) la príncipal eixida al Sud del poble cap a València (si no vols travessar per tot el polígon industrial) estava inundada amb tots els problemes que això comporta per als que tenim que anar tots els dies a treballar per eixa eixida.


Alguna cosa haurem fet malament els ciutadans de Catarroja per a tindre uns polítics tan incompetents que ens fan la vida impossible, haurà segut que ha guanyat les eleccions el tàndem PP-UV i per això no tenim transformat el camí de les Corregudes en una avinguda normal (Mare meua quina tristor, tindrem que estar sempre patint els mateixos problemes, any rere any, la mateixa merda...)

En fi, que estem contents els veïns del barri del Pilar de Catarroja.

Damunt han alçat la suspensió cautelar del PAI Nou Mil•lenni i Llanera ha aconseguit fugir del concurs de creditors, la qual cosa vol dir que pot tornar a la seua activitat, així que, probablement, prompte començaran les obres de destrucció de l'horta de Catarroja.
En definitiva que sembla que les coses no milloren a aquesta xicoteta i un poc surrealista ciutat de l'Horta Sud, serà que tenien raó els poetes i la tardor és una estació per a deprimir-se?
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...