LES MESURES DEL GOVERN CENTRAL CONTRA LA CRISI

Ja fa temps que vaig decidir no continuar intentant entendre la política econòmica del govern central, entre altres raons perquè ja n'hi havia massa gent opinant sobre aquest tema, la majoria sense tindre ni idea d'economia. Semblava que tot lo món es considerava amb suficients coneixements com per a dir la seua sobre la crisi econòmica, la millor manera d'eixir de la crisi, o com de malament ho estava fent el govern de Rodriguez Zapatero i com per culpa seua no eixiríem mai de la crisi, etc., etc. 

Mentrestant el govern socialista anava a la seua, passant de tot allò que deien els suposats experts en matèria econòmica i, per descomptat el principal partit de l'oposició, el qual, com és lògic, estava a favor de les tesis dels economistes més conservadors i no parava de criticar la política econòmica del govern de l'estat, com si el govern socialista fora l'únic culpable de la crisi i els polítics del PP tingueren la solució màgica al problema: aplicar les tesis més dels economistes liberals (és dir, de dretes) retallar el dèficit, deixar de fer tantes inversions amb diners públics, com el pla Zapatero que ha permès que es feren tantes obres a molts llocs del nostre país (com la reparació de les voreres de molts carrers de Catarroja).

Doncs bé, ara, de colp i de repent, el govern socialista ha pegat un gir a la dreta i, fent cas a les tesis dels economistes més conservadors, retalla la despesa social, congela les pensions, retalla els salaris dels funcionaris, paralitza totes les obres públiques per un any (!). 
I encara així i tot, els dirigents del PP diuen que no ho han fet bé, ara diuen que no era això exactament el que ells volien dir i de sobte resulta que els polítics del PP són els principals defensors dels pensionistes i jubilats i ataquen al govern socialista per haver fet una retallada històrica dels drets socials.


En què quedem? No era això el que volien? No hi ha qui els entenga, em fa l'efecte que els polítics del PP només que saben que queixar-se i criticar al govern socialista, sense representar una alternativa creïble.


Dient açò no vull dir que no tinguen part de raó, sobretot perquè si no haguera tardat tant el govern del PSOE en prendre aquestes mesures, segurament no hauria calgut que foren tan dràstiques i també perquè (encara que aquesta no és una crítica que fan els del PP) dins de les mesures del pla d'austeritat no han inclòs l'augment dels impostos a les rendes més altes i no hem d’oblidar que va ser aquest govern socialista el que va suprimir l'impost de patrimoni. 
Tampoc hem d'oblidar que no fa tant de temps que governava el PP i durant els vuit anys que va estar governant no es van pujar les pensions ni la meitat del que les ha pujat el govern de Zapatero en sis anys.

Tampoc caldria oblidar que el PP no pot donar moltes lliçons d'economia, ja que en aquelles comunitats governades pel PP (com la nostra, per exemple) no es pot dir que la lluita contra la crisi estiga sent molt més efectiva.

En definitiva, que els dos principals partits barallant-se, la granera per terra i la casa per agranar. I no passa res, perquè encara que PP i PSOE siguen un desastre i no tinguen ni idea de com traure el nostre país de la crisi ni d'aconseguir solucionar els principals problemes derivats d'ella, com l'atur, la gent seguirà votant-los, com si no n'hi haguera cap altra alternativa.

Per això ja vaig dir en el seu moment que sentia enveja de la situació d'altres països del nostre entorn, amb democràcies molt més antigues que la nostra i que,malgrat tindre sistemes que afavoreixen el bipartidisme (com el Regne Unit), els seus habitants han estat capaços de votar un tercer partit, el Liberal Demòcrata, que ha aconseguit trencar amb el bipartidisme i així canviar el destí d'una de les democràcies més antigues que semblava condemnada al bipartidisme.

Esperem que al nostre país la gent deixe de votar tant al PP i al PSOE i s'adonen que votant a altres partits, com el Bloc, es pot fer molt més per a ajudar a l'economia i a moltes persones i famílies que estan patint les conseqüències de la terrible crisi econòmica per la que estem passant.

Joan sense por

No es pot negar que els polítics dels PP en general, i els del País Valencià en particular, tenen molts defectes: són mentiders, uns pèssims gestors, malgasten els diners públics en grans esdeveniments de dubtosa rendibilitat, mentre destinen molt pocs diners a serveis públics bàsics com la sanitat o l'educació; malvenen el patrimoni públic a empreses privades dels seus amics; molts d'ells són corruptes; etc.

Però també hem de reconèixer que tenen algunes virtuts, entre elles jo destacaria: la poca vergonya, el descaro i sobre tot el sentit de l'humor, "tenen la gràcia per arroves". Totes estes virtuts estan basades en un sentiment d'auto-estima exagerat, fonamentat en la seguretat que els dona saber que facen el que facen, la majoria d'habitants del País Valencià continuarà votant-los.

Un clar exemple d'aquest sentit de l'humor exagerat, l'han donat aquesta setmana els dirigents del PP del País Valencià quan es reuniren en un acte per a recolzar al seu líder, tots els alts càrrecs del partit i de les principals institucions acudiren a la cita, el dia després de que es coneguera la decisió del Tribunal Suprem de reobrir la causa contra Camps per la seua implicació en el cas “Gürtel”. En realitat no tots els dirigents del partit acudiren a la cita, els dirigents del PP de la província d'Alacant decidiren no anar i mostrar així la seua repulsa per uns fets inadmisibles per a un càrrec públic, en especial per a un càrrec tan important com és el president d'una comunitat autònoma.

Quan vaig escoltar les declaracions de Camps dient que no anava a dimitir mentre rebia el recolzament dels seus companys de partit, rient-se com hienes, vaig sentir vergonya aliena. Com se pot tindre la cara tan dura, com poden riure's d'eixa manera de la justícia, de l'estat de dret i de tots els ciutadans i ciutadanes, els que els han votat i els que no, perque encara que no ens agrade, ens representa a tots els valencians i valencianes. Enric Nomdedéu, al seu blog, ha expressat molt bé  el sentiment de indignació que sentim molts davant del comportament indamissible d'aquest personatge, resistint-se a dimitir, de la mateixa manera que altres alts càrrecs del seu partit, als quals més tard o més prompte els han fet dimitir, com el tresorer Bárcenas o Ricardo Costa.

Ja vorem com acaba aquesta història, el que sí que tenim clar és que, passe el que passe, els valencians i valencianes continuaràn votant al PP majoritàriament. Tan de bo, amb un miqueta de sort, al menys deixen de guanyar per majoria absoluta, situació altament improbable però que jo pense que seria molt desitjable per a la salut democràtica del nostre país i els drets i llibertats que deurien de presidir tot estat de dret com en el que se suposa que vivim.

Només que se m'acudeix dir una cosa: "Váyase señor Camps!"


Amb eixe somriure fals de hiena i tots els regals que li donaren, però no torne, per favor, que de xoriços ja en tenim prou!

EL CAS BRITÀNIC

Esta setmana s'han celebrat eleccions al Regne Unit. Una de les democràcies més antigues del món i per això també una de les més obsoletes. Tenen un sistema electoral molt injust que fa molt difícil que partits minoritaris obtinguem representació parlamentària, es tracta d'un sistema clarament bi-partidista. Tan sols s'elegeix un diputat per cada circumscripció i això fa que molts votants que voten per partits que no són cap dels dos grans partits es queden sense representació al parlament. Hi ha dos grans partits: el Conservador i el Laborista i un tercer partit, el Liberal, que és molt difícil que arribe a governar, ja que trau una representació molt més baixa que el percentatge de vots que obté a causa del peculiar i antic sistema electoral britànic. Hi han molts altres partits que trauen una representació molt xicoteta com els nacionalistes escocesos o els verds que han tret un escó per primera vegada en la seua història.


Aquesta vegada, no obstant, s'ha donat una situació molt interessant, cap dels dos gran partits ha tret majoria absoluta, això significa que no poden governar en solitari i per tant, que necessiten el recolzament del "tercer en discòrdia": el partit Liberal. Aquest partit ha dit que li correspon formar govern al partit conservador, ja que és el que ha tret una major representació i per tant han iniciat les converses per a tractar d'arribar a un govern de coalició. La principal condició que ha posat el partit Liberal per a pactar amb els conservadors ha sigut la reforma de la llei electoral, s'ha de canviar la llei per tal que no siga tan injusta i permeta que altres partits traguen una representació proporcional al nombre de vots obtinguts, la qual cosa jo pense que hauria de ser normal a tots els països democràtics.


Jo no puc evitar fer una analogia amb el País Valencià. La situació que vivim al nostre país és molt semblant, hi ha dos grans partits que són els que s'emporten la immensa majoria dels escons a les Corts Valencianes i altres partits que entren pels pèls (EU i Bloc), ja que el nostre sistema electoral no permet que partits amb menys d'un 5% traguen representació. El nostre cas no és exactament igual al britànic, ja que el nostre sistema electoral no és tan bi-partidista. 


El bi-partidisme al nostre país no està causat tant pel sistema electoral, ja que en principi els partits minoritaris tan sols haurien de superar la barrera del 5 % i una vegada superada obtindrien una representació més o menys proporcional als vots obtinguts. En el nostre cas el bi-partidisme està causat sobretot pel control que els dos principals partits tenen sobre els mitjans de comunicació, tant a nivell local com autonòmic i estatal, que fa que només es parle dels dos grans partits, ja que la immensa majoria d'aquests mitjans (la ràdio, televisió, premsa escrita, etc.) estan controlats per grups de poder afins als dos grans partits que tenen un gran sistema clientelar, és a dir moltes persones i empreses viuen del tracte de favor que reben de les diferents administracions públiques quan estan governades pel seu partit. 

És molt trist però és així, partits com el Bloc, amb un programa electoral molt bo i unes persones molt vàlides no trauen més representació perquè la immensa majoria de la població no coneix el seu missatge, les propostes que fa el Bloc no arriben a la població i les poques notícies que la majoria de ciutadans coneixen sobre el Bloc estan manipulades pels mitjans de comunicació afins a algun dels dos grans partits polítics, de manera que la imatge que la gent té del Bloc està distorsionada i això fa que els electors vegen al Bloc com un partit estrany, desconegut, fora de la realitat. Quan en realitat eixa imatge és completament falsa, ja que el Bloc és un partit amb els peus en terra, amb un programa electoral que conté unes propostes raonables i molt sensates que serien molt positives per al País Valencià si es dugueren a la pràctica.

El disseny industrial aplicat al món de l'automòbil.

Amb aquesta entrada comence una nova serie d'articles que parlen sobre un món que a mi em resulta molt familiar, ja que porte més de mitja vida dedicant-li gran part del meu temps i energies: el disseny industrial, especialment el disseny aplicat al món de l'automoció, una de les meues passions, espere que vos agrade.

De totes maneres, no deixaré de parlar dels altres temes que fins ara han segut el "leit motif" d'aquest blog: la crítica política, els temes d'actualitat, la reflexió valencianista i altres xorrades variades.

No hi ha cap dubte que un dels factors més importants que influeixen en la decisió de les persones quan van a comprar un cotxe és el disseny o, dit d'una altra manera, les formes exteriors o interiors del vehicle. Del disseny del cotxe depèn en bona mesura l'èxit d'un model davant d'altres, de fet és un dels factors que pot fer guanyar (o perdre) més diners a un fabricant d'automòbils, amb tot el que comporta que una planta de producció puga vendre o no els cotxes que fabrica (acomiadaments massius de treballadors, tancament de fàbriques, de proveïdors, etc.)

El disseny d'un producte tan complex i amb tanta responsabilitat com un cotxe no és una tasca senzilla, requereix el treball de moltes persones durant molt de temps. El procés de disseny i desenvolupament d'un nou model dura al voltant de 3 anys i la mitjana de vida d'un model de cotxe al mercat està entre sis i vuit anys. El disseny d'un model de cotxe sol canviar una miqueta al llarg de la seua vida, a eixos canvis que, no suposen dissenyar una carrosseria completament nova, els denominem "restyling" o "facelift" (perdoneu els anglicismes, però la paraula re-disseny no s'ajusta exactament al que vull dir).

Cada model de cotxe normalment experimenta com a mínim un o dos restylings al llarg de la seua vida, es dir cada dos o tres anys s'actualitza la seua apariència canviant menuts detalls, normalment exteriors (fars, graella, "spoilers", etc.), però també detalls interiors i d'equipament.

Els cotxes japonesos i coreans són els que més sovint canvien, mentre que els europeus solen durar mes temps al mercat. Respecte els cotxes americans (que és l'altre gran mercat) no puc dir res perquè no conec amb quina freqüència es renoven, m'imagine que aproximadament igual que els europeus.

Quan parle del disseny d'un nou model de cotxe estic referint-me bàsicament a la carrosseria, però n'hi han altres parts del cotxe que també canvien amb major o menor freqüència. Bàsicament són tres els altres elements que formen el cotxe i que també es renoven, encara que no amb tanta freqüència com la carrosseria, són els motors, la plataforma i el sistema de transmissió de la potència del motor a les rodes que normalment es denomina "Power Train" i que inclou el canvi de marxes (si és automàtic o manual, el nombre de marxes, les suspensions, etc.), la suspensió, etc.

Tornant al tema de la carrosseria (“body” en anglès) normalment es divideix en dos grans grups: BIW (Body in White), que són les peces metàl·liques, normalment de xapa d'acer i Trim (recobriment de les peces de xapa), normalment de materials plàstics, teixits, insercions de fibra de fusta o altres materials com espumes, etc. El Trim es divideix en Inner Trim i Outer trim, com és lògic per a referir-se a les peces de l'interior o exterior del cotxe.

El proces de disseny d'un cotxe comença quan la direcció de l'empresa dona l'ordre al departament de màrqueting perquè llance un nou model, aquest departament defineix el nou model en funció de les necessitats (imaginades o reals) dels potencials compradors del futur model.

Una vegada el concepte està clar, si serà un monovolumen o una berlina o un compacte, si estarà dirigit al públic més jove o als pares/mares de família o si serà un vehicle per a la ciutat o per al camp, per a llargues distàncies o curtes, més o menys confortable, etc. aleshores passen aquesta informació al departament d'estil, que és el que crea les primeres formes de la carrosseria, començant per les formes exteriors i continuant per l'interior.

Una vegada que el departament d'estil ha decidit unes formes exteriors i interiors del cotxe, comença el procés de desenvolupament del nou model, aquest procés dura al voltant de dos anys. Per tant, si sumem el temps total de creació d'un nou model de cotxe, es podria comparar al procés de creació d'una falla, ja que una vegada ha acabat de desenvolupar-se un nou model comença el proces de creació del següent o al menys de re-disseny d'un altre model, encara que els departaments de "restyling" i els de desenvolupament de nous models no són els mateixos normalment.

PRIMER DE MAIG, DIA DEL TREBALLADOR

Hui, primer de maig, és el dia del treballador, hui els sindicats celebren manifestacions i una jornada festiva per a reivindicar els drets dels treballadors i treballadores.

Com esta setmana no he parat, no he pogut trobar temps per a preparar una entrada com cal, acorde a aquesta data, per això he pensat fer com he fet altres vegades, escriure una entrada xicoteta per a sumar-me a la festa i les reivindicacions dels sindicats i demà o un altre dia faré una entrada més llarga sobre este tema tan important.

Moltes felicitats a tots els treballadors i treballadores del País Valencià i també a aquells que malauradament no tenen feina, que per desgràcia cada vegada n'hi més persones en esta situació al nostre país.


Hui és el dia de reivindicar unes millors condicions per als treballadors i polítiques per aconseguir que l'atur deixe de ser una plaga de la nostra societat.