Els homens també ploren i darrer diumenge d'octubre.

Fa uns dies van eixir als mitjans de comunicació les declaracions d'Arturo Pérez Reverte burlant-se del ex -ministre Moratinos perquè havia plorat el dia del seu acomiadament.

Moratinos ha estat, sens dubte, un dels millors ministres dels últims governs de la democràcia espanyola, ha sabut gestionar molt bé i d'una manera molt discreta el ministeri d'afers exteriors, sense fer soroll que és com s'ha de dur a terme la diplomàcia.

Pérez Reverte és un escriptor nacionalista espanyol que va aconseguir una cadira a l'Acadèmia Espanyola de la Llengua perquè escrivia molts articles en contra que es poguera retolar "A Coruña" a les carreteres en compte de "La Coruña" i altres ximpleries per l'estil, és un dels escriptors que més i millor sap insultar.

El cas és que em sembla ridícul que aquest senyor es burle perquè persona adulta plorara en un acte públic per l'emoció, crec que la tendresa i la sensibilitat estan molt devaluades, especialment entre els escriptors pseudo -intel·lectuals que escriuen llibres inventant-se la història d'Espanya.

A mi em sembla molt bé que plorara Moratinos, això demostra que és una persona sensible. Haurien d'haver més polítics com ell i no tants com l'expresident Bush o Aznar que van demostrar no tindre gens ni miqueta de sensibilitat quan van cometre totes les barbaritats que van fer durant els seus mandats com la invasió de L'Iraq, a conseqüència de la qual moriren milers de persones innocents i moltes famílies van perdre sa casa i totes les seues pertinences i tingueren que fugir de la població on vivíem.

Canviant de tema, enguany, com tots els anys, es celebra "el darrer diumenge d'octubre" al Puig.

Així que aquest diumenge tots al Puig, a celebrar la gran festa del valencianisme.

Intolerants

A este blog hem intentat escriure entrades que, d'alguna manera, aprofundiren sobre alguns aspectes del valencianisme progressista, ideologia de la qual reconec ser un entusiasta seguidor, alguns exemples d'entrades que parlen i tracten de reflexionar al voltant d'esta ideologia són les següents:

- Catalanistes.

- Frikies.

- Elitistes.

A totes estes entrades (i a moltes altres) he exposat arguments a favor del valencianisme i del partit que, des del meu punt de vista, millor representa esta ideologia, la coalició Bloc-Compromís, amb estes entrades he intentat fer una miqueta més comprensible per als possibles lectors esta ideologia, aportant un granet d'arena a la causa del valencianisme polític, amb la meua particular visió dels diferents aspectes que la formen.

La idea d'esta entrada em vingué al cap fa uns dies, mentre preníem una copa amb uns amics i estàvem comentant un acte de la coalició Bloc - Compromís que havia tingut molt d'èxit, havia acudit molta gent i entre tots els assistents n'hi havia un xic que no sabia parlar valencià, vaig comentar el fet amb estos amics, els vaig dir:

- Què faria eixe xic per allí?

Un d'ells em digué era amic d'un dels fills d'un destacat dirigent del Bloc. Jo, sense pensar-me-ho massa, vaig amollar:

- S'adonàreu que no sabia parlar en valencià?

Un d'ells, segurament el més intel·ligent de tots els que estàvem asseguts al voltant de la taula del pub, em contestà ràpidament: "I no sabia parlar valencià!", imitant les meues paraules com si es burlara de la meua apreciació (ho deia en broma, clar).

Les seues paraules em feren pensar perquè, encara que els valencianistes considerem la defensa de la nostra llengua com un dels trets més significatius de la nostra ideologia, no és eixa la principal raó de ser dels nostres plantejaments polítics, és, per dir-ho d'alguna manera, un aspecte més de la nostra filosofia política.

En realitat hi ha molta gent que parla valencià i que no és valencianista, de la mateixa manera que n'hi han molts valencianistes que no parlen valencià, no és condició suficient ni necessària, el parlar valencià per a ser valencianista.

Jo inclús m'atreviria a dir que és un fet secundari. Amb això no vull dir que no done importància a la nostra llengua, que és la llengua pròpia dels valencians i per això li tenim un voler especial, de fet, m'he mostrat un ferm defensor de la nostra llengua en moltes ocasions, però si per a explicar els arguments del valencianisme polític cal parlar en castellà ho farem, sense dubte. No debades el castellà és l'única llengua que parlen molts valencians.

Però no, no és eixa la principal raó de ser de la ideologia o dels partits valencianistes, la principal raó de ser del valencianisme és la defensa dels interessos legítims dels valencians, com ara el dret a tindre uns serveis bàsics de qualitat com la sanitat o l'educació. La defensa del dret de tots els valencians i valencianes a tindre unes infraestructures acordes amb la nostra densitat de població, molt per damunt de la mitja de l'estat espanyol. El dret a tindre autovies lliures de peatge com les tenen altres comunitats autònomes, a tindre el tren d'alta velocitat que ens comunique amb Madrid, però també amb Europa passant per l'arc del Mediterrani. Els valencianistes pensem que els valencians i valencianes tenim dret a que no desaparega el nostre patrimoni cultural que els successius governs del PP s'han encarregat de desprotegir i, en molts casos, eliminar per a que no quede pedra sobre pedra (com en el cas de l'alqueria de l'Hort dels Mestres de Catarroja).

Pensem que tenim dret a gaudir de la natura, no hi ha dret a se carreguen el medi ambient per culpa d'una especulació salvatge que no ens porta enlloc. Els valencians tenim dret a tindre les mateixes oportunitats que la resta de territoris de l'Estat, tenim dret a rebre les ajudes per la dependència que dona el govern central a les persones que tenen un familiar amb problemes de salut que l'impedeix ser independent. Els valencianistes pensem que les empreses valencianes tenen dret a rebre subvencions per a Investigació i desenvolupament igual que les empreses d'altres comunitats autònomes que destinen molts més diners públics per ajudar a les empreses a ser més competitives. Tenim dret a rebre les mateixes inversions de l'estat per habitat que la resta de comunitats autònomes, etc. etc.

I podríem continuar esmentant raons per les quals els valencians i valencianes hem de votar a un partit que defense els interessos de la majoria dels ciutadans i no tan sols els d'una minoria privilegiada com fan els governs del PP.

Espere no haver-vos avorrit massa, però com sempre dic, és el que pense. Tan de bo no ens calguera ser tan reivindicatius i poguerem viure tan tranquils com els habitants d'altres comunitats autònomes que tenen uns polítics que defensen els seus interessos d'una manera eficient, com per exemple els diputats de Coalició Canària, els quals, malgrat ser tan sols dos, han aconseguit importants beneficis per a la seua comunitat autònoma gràcies als acords per recolzar els pressupostos generals de l'Estat. els valencians, com que no tenim cap diputat valencianista al Congrés de Madrid, hem de conformar-nos amb la mala gestió dels nostres polítics mediocres que ja tenen prou amb defensar-se dels nombrosos casos de corrupció en els que estan involucrats.

Anècdotes laborals

Ja que darrerament he escrit unes quantes entrades molt carregades de contingut polític a causa dels esdeveniments que hem viscut recentment (vaga general i nou d'octubre), he decidit fer una entrada més lleugera, que per altra banda són les que solen tindre més èxit entre els lectors. Així que hui parlaré de la meua feina, que sempre és un tema que dona molt de joc.

Un dels moments que més m'agrada del meu treball és quan he de provar cotxes, de quan en quan passe llargues estones conduint per la pista de proves, moltes vegades a soles amb els catxarrets electrònics per a mesurar el soroll i gravar-lo i amb tots els artilugis que utilitzem per a intentar descobrir l'origen d'un determinat soroll.
Gràcies a esta vessant de la meua feina tinc l'oportunitat de conduir cotxes que segurament mai en la vida podré (o voldré) comprar-me. Com per exemple ahir vaig estar conduint uns quants cotxes de les versions més potents i luxoses del model que estem desenvolupant. Estos cotxes munten els motors GTDI. Es tracta d'una nova generació de motors que formen part de la nova filosofia per a construir motors de gasolina que estàn utilitzant la majoria de fabricants hui en dia, anomenada "downsizing". Esta filosofia que ja porta uns quants anys aplicant-se, consisteix en fer motors més xicotets però amb les mateixes o inclús millors prestacions que els motors equivalents de cilindrada superior, però que consumixen menys i contaminen molt menys.

La qüestió és que ahir anava conduint un d'estos cotxes (de 1.6 litres de cilindrada i 180 cavalls, casi res), gaudint de les seues prestacions, quan vaig pensar: "podria escoltar la radio", ja que estava escalfant el motor abans de començar a gravar el soroll. Com que es tractava d'un model de gama alta, portava un equip de música molt bo, així que vaig sintonitzar una emisora de música clàsica i vaig estar durant una bona estona gaudint d'una conducció molt agradable,pegant voltes al circuit de velocitat.Encara que porte vora un any desenrotllant la funció d'enginyer de NVH, no se m'havia ocorregut mai escoltar música mentre escalfava el motor del cotxe, va ser una experiència molt relaxant, a partir d'ara, intentaré fer-ho sempre que puga, és com una teràpia anti-estrès.

Tinc un company que li diuen Paco, és molt bona persona, és bon xic i treballador, serà de la meua edat aproximadament. Sempre diu que el seu jefe és de l'Opus, no sé si serà veritat o no (jo crec que no, però bé, no passa res, jo li done la raó, perque, jo pense que no vla la pena discutir per eixa tonteria), el cas és que Paco al seu jefe li diu el "retoret", a mi em fa molta gràcia. Sempre diu: "no t'has fixat com parla d'espaiet? i com passa les fulles de la llibreta, com si fora un retor en Misa, creu-me que jo he segut escolanet i sé de lo que parle". Jo em muir de la risa amb ell.

Dins de la factoria de Ford, hi han molts racons on alguns treballadors amaguen cafeteres amb les quals fan un cafè molt bo, normalment amb cafeteres tipo "Moka", que fan un cafè molt millor que el que es pot aconseguir a les màquines i el venen per un preu similar. Així que molts, quan tenim temps, anem a un d'estos racons a fer-nos el cafenet.

Cadascú dels companys que solem anar a prendre cafè junts ens agrada més un d'estos racons que altres, per això anem provant cada dia un lloc diferent. Per a mi este és un dels moments més divertits del dia, anem un grupet d'unes tres o quatre persones caminant per la planta, buscant eixos racons a comprovar on fan el cafè més bo, és com si estiguérem fent alguna cosa il·legal i clandestina, ens fa l'efecte de que hem de ser sigil·losos i anar amb compte com si forem xiquets fent fugina.

Mirant cap arrere i dia internacional contra la pobresa.

Fa uns dies, durant la manifestació del nou d'octubre, em vaig trobar amb un amic que feia més de vint anys que no veia, es tracta d'un company de l'institut al qual li havia perdut la pista.

M'alegrà molt veure’l, l'última vegada que vaig parlar amb ell em digué que volia estudiar periodisme, per aquella època, si volies estudiar periodisme a València, l'única universitat que oferia eixa titulació era el "Centre d'Estudis Universitaris San Pablo", el qual, al ser privat era molt car. A mi em passava igual, com que jo volia estudiar disseny industrial, hauria d'haver anat al mateix centre, afortunadament, justament abans d'acabar els estudis secundaris, feren la Universitat Jaume I de Castelló i així vaig poder anar a estudiar a una universitat pública, que era molt més barata i podia tindre beca, encara que tenia que anar-me'n a un altra ciutat amb tot el que això comporta: viure a un pis llogat, compartit amb altres companys per a que ens eixira més barat, tindre que anar amb tren tots els caps de setmana, etc.

El cas és que li vaig preguntar: "Al final vas poder estudiar periodisme com volies?"

 - Sí. - em contestà, de fet estava cobrint la manifestació com a corresponsal d'un diari. 

 - "I tu pogueres estudiar disseny com volies?"

 - "Sí, a la Universitat pública, vaig tindre sort."

 - I aconseguires treballar dissenyant cotxes?. (Em va preguntar incrèdul)

 - Sí, he estat treballant en Anglaterra i Alemanya dissenyant cotxes, encara que darrerament ja no treballe de dissenyador, ara treballe d'enginyer de desenvolupament de producte, que no és exactament el mateix, però que té moltes coses en comú.

 - "Enhorabona" (Em va dir), encara me'n recorde de quan dibuixaves cotxes durant les classes mentre escoltaves als professors.

 - Encara continue fent el mateix, quan estic en una reunió me dedique a dibuixar garabats, no puc estar escoltant sense fer res, és una mania que tinc, no ho puc evitar, a més em relaxa.

La veritat és que cada vegada que ho pense, si tenim en compte, el nostre origen: fills de famílies humils i les nostres aspiracions: estudiar carreres que no oferia la Universitat pública a la ciutat on vivíem, pense que varem ser molt valents i que vam tindre molta sort i sobre tot moltes ganes d’aconseguir el nostre somni de desenvolupar unes determinades carreres professionals.

També ens va costar molt d’esforç i sacrificis, però al menys ho vam aconseguir i ens hem pogut guanyar la vida fent allò que més ens agrada.

Per això quan veig programes de jovens de la generació “ni-ni” que ni estudien ni treballen, em fa molta llàstima i pense: estos són els jovens que han d'aconseguir que el nostre país es recupere de la crisi que estem patint? Sincerament ho veig molt difícil, quan pareix que el seu màxim objectiu en la vida és guanyar un concurs de televisió con el "Gran Hermano" o alguna cosa pareguda que els permitisca guanyar-se la vida sense treballar o al menys no dedicant-se a una feina productiva, per dir-ho d'alguna manera.

No volguera acabar esta entrada sense fer referència al dia internacional de la lluita contra la fam al món que es va celebrar ahir. Hui es celebra el dia internacional per la erradicació de la pobresa al món, a  aquest blog ja vàrem escriure una entrada sobre este tema. Espere que estes línies servisquen per a  rendir un homenatge a totes les persones i ONG's que lluiten per intentar paliar els problemes que pateixen milions de persones al món per culpa de la mancança de recursos bàsics per a la vida com el menjar o l'aigua.

Reflexions al voltant del Nou d'octubre.

Recentment, a la blogosfera valenciana, hem pogut llegir uns quants articles escrits per alguns dels més destacats blocaires sobre el tema del Nou d’octubre (no molts en realitat), a mi m'agradaria destacar dos en particular, el de Xavi Bellot, (publicat a L'informatiu) i el de Pere Fuset (publicat a Pica'm), volguera destacar els dos per la mateixa raó: m'han semblat una miqueta buits de contingut reivindicatiu valencianista, malgrat ser, com ja he dit abans, dos dels més destacats blocaires de la blogosfera valenciana (tal vegada ja estan una miqueta avorrits de tant de reivindicar)

El primer posa el Nou d'octubre al mateix nivell que el 12 d'octubre, festivitat del Pilar, dia de la Hispanitat, pense que ha estat molt encertat comparant ambdues celebracions, però he trobat a faltar un to més reivindicatiu, ja que, encara que les dues festes són equivalents, no es pot dir que la situació del País Valencià siga la mateixa que la de l'Estat Espanyol, ni de bon tros. Els que es senten espanyols no els cal reivindicar res, ja ho tenen bé, es poden permetre el luxe de passar-se el dia de la “raça” com una festivitat més, tocant-se el nas al sofà de casa, com diu Xavi. 

La situació dels valencians que ens sentim valencians (que segons les enquestes som cada vegada menys) no és com per a quedar-se a casa tocant-se el nas. Perdoneu que vos ho diga, els valencians no ens podem permetre eixe luxe, la nostra economia està enfonsada per culpa d'uns governants inconscients que l'única cosa que saben fer és malbaratar els diners públics, fent "xanxullos" amb els amiguets de l'ànima, defensant un model econòmic que ens ha portat a una de les pitjors crisis que hem patit des de fa molts anys; menyspreant la nostra llengua, etc. etc. 

Per altra banda tenim Pere Fuset, admininistrador de Valencianisme.com, un altre clar exemple de valencianista moderat que ha escrit un article buit des del meu punt de vista. Als dos els diria el mateix: què vos passa valencians? 

Pere Fuset es limita a parlar de les banderes, està bé, està clar que la senyera amb blau és un símbol segrestat, etc. Però és això realment important per als valencians i valencianes que no arriben a final de mes o que han de dur als seus fills a escola en barracons? 

Ningú ha esmentat que el País Valencià és un dels més endarrerits en l'aplicació de la llei de dependència, de la qual se n'estan aprofitant molt altres comunitats autònomes per aconseguir fons de l'estat (com Andalusia per exemple), però el govern de la Generalitat Valenciana s'estima més que les persones que han d'encarregar-se de cuidar als familiars en situació de dependència no reben cap subvenció de l'estat i d'eixa manera poder culpar al govern de Zapatero de la greu crisi econòmica que estem patint.


Per no parlar de la vergonya de l'AVE, que ara els dos grans partits espanyolistes (PP i PSOE) volen reivindicar quan ja fa molts anys que el tenen altres ciutats amb menys importància estratègica i que aporten molt menys a l'economia de l'estat que  València. Com Valladolid per exemple, que es veu que era més urgent per al PP fer l'AVE a la ciutat on va nàixer Aznar que a València. I damunt ens han fet un AVE de segona que no arriba soterrat a l'area metropolitana, un desastre.

No volguera resultar pesat, però pense que tenim l'obligació, és el nostre deure, com valencianistes, articular un discurs més reivindicatiu aprofitant la festa del País Valencià, no podem quedar-se a un nivell tan superficial i moderat.

De totes maneres, al menys ells dos han escrit una entrada sobre este tema, que altres ni tan sols s'han molestat, segurament els semblarà políticament incorrecte o alguna cosa per l'estil, es veu que no s'estila ser un valencianista reivindicatiu, ara està més de moda la moderació i relativitzar totes les coses, com si no passara res, com si tot anara de categoria i per això segurament esta entrada no caurà bé a molta gent, però dic el que pense i crec que no soc l'únic que pensa igual que jo sobre la situació del País Valencià i com sempre dic, no volguera fer entrades negatives, m'agradaria parlar d'altres temes no tan relevants, de futbol per exemple, però el problema és que no me naix, me naix parlar del País Valencià i de la seua precària situació, encara que continue pensant que som un gran poble, però governat per uns pèsims polítics i així ens va, una llàstima, perque si tingueren un govern que defensara els interessos de la majoria dels ciutadans, com tenen altres comunitats autònomes, podriem estar molt bé perque som un país amb moltes possibilitats, una gran història i un present i un futur. Malgrat tot, podriem continuar sent un dels principals motors de l'economia de l'estat, però al pas que anem ja vorem que passa.

9 d'octubre, dia nacional del País Valencià.

Hui és nou d'octubre, hui es celebra el dia nacional del País Valencià, jo pense que este dia hauria de ser molt important per a tots els valencians i valencianes, però malauradament no és així, la gent en general no ho celebra massa, no passa res, forma part del caràcter dels valencians, una miqueta meninfot, però bona gent en general.

Ahir estava escoltant un debat per la radio, participaven tres tertulians, un per cada una de les tres "províncies" i els tres varen coincidir en la falta de resó que esta festa té, sobre tot a les comarques d'Alacant i Castelló, on molta gent es sent menys valenciana encara que a la província de València, per allò del "divide y vencerás" (però este és un tema que mereix ser tractat en altra ocasió), la qüestió és que els tres representants es queixaven de la falta de participació de molts valencians i valencianes a les celebracions del Nou d'Octubre, els tres feren aproximadament les mateixes consideracions, que la gent no es sentia identificada amb esta festa perquè no n'hi ha un projecte de país, sinó que som tres províncies que estan molt desvinculades entre sí, que el territori no està articulat, etc. El representant de la província de València va afegir un comentari que em va cridar l'atenció, va dir que molta gent no es sentia identificada amb la festa del Nou d'octubre perquè es celebra el dia quan Jaume I va entrar a la ciutat de València i per tant hauria de ser una festa tan sols de la ciutat de València i no de la resta de l'Antic Regne de València. 

I jo em pregunte: Llavors, quan hauríem de celebrar el dia nacional del País Valencià? El dia que el rei Jaume I va entrar en Castelló? 

Si la ciutat de Castelló no existia aleshores, ni per descomptat les tres províncies que són una divisió artificial que es feu des de Madrid a mitjans del segle XIX.

Els regnes o països es consideraven conquerits una vegada que la capital havia capitulat davant de l'exèrcit invasor, ja que tots els territoris que formaven part del regne moro de València rendien homenatge a la ciutat de València que era el cap i casal i la seu del govern, una vegada que el rei moro de València va penjar el pendó del rei en Jaume i li va obrir les portes de la ciutat ja es podia considerar per conquerit tot el territori.

De totes maneres el nou d'octubre és la festa que va ser consagrada pels representants del poble a les Corts Valencianes, democràticament elegits per tots els valencians i valencianes, i així apareix a l'Estatut d'Autonomia; a més a més forma part de la tradició i la historia de tots els valencians i valencianes, encara que no visquen a la província o a la ciutat de València.

Per tant anem a intentar gaudir d'esta celebració i anem a deixar de banda discussions estèrils que no tenen cap fonament i tan sols aprofiten per a crear una altra polèmica més sobre els símbols dels valencians, que són polèmiques que sempre han donat molt de rendiment als partits més anti valencianistes que les han aprofitat  per a traure rendiment electoral.

Ah, i per cert, no s'oblideu de comprar la mocadorà a les vostres parelles que com sabeu hui és Sant Donís, el dia dels enamorats per a tots els valencians i valencianes.

Ací vos deixe una imatge on es mostren els actes reivindicatius en commemoració del nou d'octubre per si hi voleu participar:

(Podeu fer clic en la imatge si voleu ampliar-la)

Sobredosi de família i entrada número 100.

Una de les coses que més ha marcat la meua vida és el fet d'haver nascut i haver-me criat com a membre d'una família nombrosa, és un fet que jo pense que és molt positiu en general, sobre tot, si com en el meu cas, a banda de ser família nombrosa, no teníem molts recursos econòmics.

Encara me'n recorde quan, poc temps després de casar-me i per tant de començar a viure amb la meua dona, una de les coses que més em costava era la soledat, acostumat a compartir un pis amb sis germans i els pares, viure a soles amb la dona em semblava una prova difícil de superar, trobava a faltar el rebombori, la festa, l'alegria, les baralles entre germans, les discussions, mon pare intentant evitar que parlàrem de política mentre estàvem asseguts al voltant de la taula, etc.

Viure "a soles" amb la meua parella em va resultar molt dur al principi (considere que sóc una persona molt sociable), però amb el temps vaig arribar a acostumar-me i ara valore molt positivament la pau i la tranquil·litat de la vida en parella.

De quan en quan ens reunim tots els germans amb les respectives parelles, els nostres pares i els nebots, en total vora vint persones al pis dels meus pares, el qual encara que és prou gran, sembla xicotet quan ens reunim tots. El passat diumenge va ser un d'estos dies, amb la complicació afegida que després de dinar en casa dels meus pares anàrem a fer una visita a casa del meu germà menut que viu amb la seua novia a un pis vell que s'han reformat i volíen mostrar-nos la reforma que han fet.

Al final de la vesprada ja no podía més, tot el día tot el món cridant, fent fotos, jugant amb els nebodets, la cervesa, el ví, els acudits de sempre contats per enèsima volta, menjant, beguent sense parar, un desastre.

Quan tornàvem a casa li vaig dir a la meua dona: a mi no em convenen estes llargues visites a la meua família, hem de tindre en compte que els meus oïts són un instrument fonamental per a la meua feina i crec que hui he perdut més audició que tota una nit en la “Spook"

Però bé, no passa res, tot siga per la família i per mantindre el bon rotllo i l'harmonia amb els pares, germans, cunyats, cunyades, etc.

Per cert esta és l'entrada número 100 que publique i encara continue a la blogosfera, no sé si amb encert o no, passant el temps entretingut escrivint que, com ja he dit moltes voltes, és una manera com una altra qualsevol de passar el temps, segurament podria fer coses més profitoses com fer exercici, per exemple, però bé, ací estem fins que em canse o fins que se m'ocórrega alguna altra cosa millor que fer per a passar el poc temps lliure que tinc. Segurament se vos estaràn passant pel cap mil coses més profitoses o interessants que fer per a passar el temps lliure que escriure un blog.

Tot allò que ens ha ensenyat la crisi

Hi ha un refrany castellà que diu: "No hay mal que por bien no venga".

Els que no som economistes ni sociòlegs ni experts en política, però llegim diaris de quan en quan, mirem els telediaris, llegim blogs, etc. es dir intentem estar informats sobre tots estos temes, hem après molt gràcies a la crisi econòmica que estem patint des de fa uns anys.

Una de les principals coses que hem après és que la política econòmica dels estats no la decideixen els dirigents democràticament elegits pel poble, sinó els mercats internacionals, al menys durant les èpoques de recesió, en els estats d'economia capitalista o de "lliure mercat", com és el nostre cas.

Una altra cosa que hem après és que els drets bàsics consagrats en la constitució com el dret de vaga o el dret a manifestar-se pacíficament o a expressar les opinions lliurement o el dret que se suposa que tenim tots els ciutadans europeus de viatjar lliurement dins de les fronteres dels estats membres de la Unió europea, són drets que, malgrat estar reconeguts en la Constitució o en els acords de la Unió al més alt nivell, poden ser revocats sense cap problema per les forces de seguretat dels estats, de vegades amb violència, sempre i quan eixos drets atenten contra els interessos del sistema capitalista (que són bàsicament els interesos dels rics i poderosos).

No obstant n'hi han altres coses que no són noves per als que portem uns quants anys interessant-nos per la política, com per exemple el fet que el PSOE no és verdaderament un partit d'esquerres, sinò més bé un partit que té una imatge de social-demòcrata, però que a la hora de la veritat no dubta en fer polítiques tan de dretes que ni la pròpia dreta més cavernícola espanyola s'atreviria a fer, com la recent llei de reforma laboral.

Hem de reconèixer que durant la legislatura i mitja que portem de govern del PSOE s'han produit avanços com la llei de la dependència; la llei que agilitza els divorcis; etc. Lleis que un partit de dretes com el PP segurament no haguera aprovat mai.

No volguera fer una entrada pesimista o masa negativa sobre la situació socio-econòmica actual. Tan de bò aquesta reforma laboral servisca per a crear llocs de treball, després de tot, ja porten molts anys els economistes neo-liberals o conservadors queixant-se de que no se creaven llocs de treball degut a la poca flexibilitat del nostre mercat laboral, doncs ja ho tenen, ja han abaratit l'acomiadament, han ampliat les causes i han simplificat el procès per a poder acomiadar als treballadors. Ara vorem si és veritat això que deien de que eixa era la cuasa per la qual n'hi ha tan d'atur al nostre país.

Sempre ens queda el consol de que un govern del PP segurament hauria segut encara pitjor, perquè clar, com pareix que tot el món se creu que el nostre estat és un sistema bipartidista, ningú se planteja la possibilitat de que pugueren arribar a governar altres partits com la Coalició Bloc-Compromís, per exemple, ni tan sols arribar a obtindre una representació important que serviria per a parar els peus dels dos grans partits, els quals, en compte de buscar altres alternatives per a eixir de la crisi, com millorar la nostra competivitat per mig d'una millor formació dels treballadors o ajudar a les empreses a ser més competitives donant subvencions per a I+D o simplement lluitar d'una forma més eficient contra el frau fiscal i l'economia submergida,prefereixen retallar els drets dels treballadors, retallar les inversions en infraestructures bàsiques com la variant de la Font de la Figuera, per exemple o augmentar els impostos a la classe mitja.

Al remat, a mi em fa l'efecte de que als mercats internacionals, que són els que presten diners als estats, els interessa que continuem en crisi per així poder continuar cobrant-nos uns interessos més alts.

Catarroja, un poble singular.

Els que no vam nàixer a Catarroja, però portem molts anys vivint ací no parem de sorprendre'ns. M'imagine que els que han viscut ací tota la vida deuen d'estar acostumats.

Encara me'n recorde quan començàrem a viure ací, n'hi hagué un detall que em cridà l'atenció, el PSOE presentava un estranger com a candidat a l'alcaldia: Wilson Ferrús. Més endavant em vaig assabentar de que, malgrat el seu nom, era catarrogí, tal vegada en part per això no ha aconseguit mai guanyar les eleccions, no ho sé.

Ahir per la vesprada, alguns veïns del nostre barri estaven penjant unes banderetes de plàstic dels balcons perquè comencen les festes del Pilar, n'hi havien més banderetes d'Espanya que Senyeres de bon tros, però ningú volia que del seu balcó penjaren les banderetes d'Espanya, tots els veïns deien: "jo vull senyeres".

Això significa, al meu parer, que la morta encara està viva, la nació valenciana, suposadament morta, representada pels habitants de Catarroja, encara es resisteix a que li pengen banderes espanyoles del seu balcó. Al final les poques banderes espanyoles que pogueren penjar els festers, les penjaren totes a les cases on no viu ningú o de les plantes baixes dels edificis, on no n'hi havia ningú que poguera protestar. Sembla mentida que després totes estes persones voten majoritàriament al PP i PSOE, els dos partits més anti-valencianistes que s'han presentat mai a les eleccions a Catarroja.

Un dels moments que més m'agraden de l'estiu és quan para de fer tanta calor, ja vaig expressar esta idea fa un any aproximadament a este blog. Catarroja és molt especial, no és un poble ni una ciutat, especialment si vius a un dels barris antics, com és el nostre cas. Mentre hi ha carrers que tenen les voreres fetes pols, en el barri del Pilar, dos carrers més cap al centre tenen les voreres i el carrer coberts de marbre, com el carrer de Cervantes, antic carrer Major. Què passa que els veïns que viuen al carrer Cervantes tenen més drets que els que viuen al carrer de les "bombes"?

Fa uns dies un veí deia que li agradava viure a Catarroja perque quan vivia a València li costava molt trobar aparcament i ací li resulta més fàcil, és curiós que eixa siga la principal raó per la qual li agrada el poble on viu, no sé si és significatiu o no del tipus de persones que vivim a Catarroja, segurament sí, no sé si per sort o per desgràcia.

Reflexions al voltant de la vaga general.

No podria dir-se que sóc expert en molts temes, m'agraden molt els cotxes i les motos, podria passar-me hores parlant de motors, però sempre a nivell d'aficionat, no tinc prou coneixements de mecànica com per a intentar fer cap reparació, però m'encanta parlar de motors, de les seues prestacions del par motor del comportament dels diferents vehicles, etc. 

També m'agrada molt la fotografia, però sempre a nivell d'aficionat, no seria capaç d'utilitzar correctament una càmera reflex amb controls manuals, per exemple, entre altres raons perquè no ne tinc ni he tingut mai una càmera d'estes. 

Un altre tema del que em considere un apassionat és la llengua, de les llengües en general i de la valenciana en particular, m'agraden els refranys, les endivinalles, m'agrada escriure i llegir, però crec que no seria capaç d'escriure una novela o un poema correctament, es pot dir que sóc un aficionat.

Així podria continuar esmentant altres temes que també m'apassionen com la cuina, el dibuix, la música, la política, l'arquitectura, la natura, etc.

Però si n'hi ha un tema sobre el que sí que sóc un expert és en treballar, això ho poden corroborar tots els que em coneixen una miqueta , m'agrada el meu treball i m'agrada treballar de valent, se podria dir que en això sí que soc un expert, quasi un adicte al treball.

Porte més de setze anys treballant de molt diferents oficis i professions, he treballat de cambrer mentre estudiava, de fuster, d'ajudant de cuina, de repartidor de pizzes. Els darrers14 anys he treballat bàsicament d'enginyer de disseny, d'enginyer de producte, de NVH, etc.

Per això m'han afectat tant la manera com s'han desenvolupat els fets d'esta vaga general, les seues causes i les possibles conseqüències, m'ha molestat molt com han tractat el tema molts mitjans de comunicació, sobre tot els de dretes, però també alguns mitjans suposadament d'esquerres. El tema del treball és un tema que em toca molt la moral, perquè considere que els treballadors i treballadores hem anat perdent drets els darrers anys i que els empresaris i l'estat ho tenen més fàcil per explotar als treballadors ara que fa uns anys.

Més del 80 % dels treballadors del País Valencià treballen per a xicotetes i mitjanes empreses. Estos treballadors ho tenen molt difícil per a fer vaga, tots els que hem treballat en xicotetes i mitjanes empreses sabem com de difícil és dir al teu "jefe" que no aniràs a treballar perque vols secundar la vaga, especialment, tenint en compte les circumstàncies del mercat laboral, eixe fet sumat a la campanya que han fet la majoria de mitjans de comunicació donant arguments en contra de la vaga i dels sindicats, ha fet que la vaga no haja tingut el seguiment que hauria d'haver tingut.

Dient tot açò no vull dir que considere que tots els treballadors són uns sants, ni molt menys, n'hi ha de tot, n'hi ha molta gent que té molta cara, alguns que són molt gossos i que se passen el dia intentant escaquejar-se, etc.

En qualsevol cas, el que volia dir amb aquesta entrada (que sempre m'enrotlle més que una persiana) és que no hi estic d'acord amb els que han estat intentant dinamitar la convocatòria de vaga general. Se poden dir moltes coses en contra dels sindicats: que han convocat la vaga tard, que els sindicats han segut durant molt de temps còmplices d'un govern que d'alguna manera els ha utilitzat, etc. etc. Però el que sí que està clar és que la retallada de drets dels treballadors que s'ha fet amb la reforma laboral del govern de Rodriguez Zapatero és inacceptable i que per tant n'hi havien motius més que de sobra per a fer vaga, totes les altres consideracions són accessòries.

Com sempre, Ricardo Peralta ha fet de les seues, però això no té res de nou, ja ho hem comentat en moltes ocasions a aquest blog...

Ja no m'enrotlle més, ací vos deixe un article molt interessant sobre el tema. M'haguera agradat llegir este article abans de la vaga, però no l'he vist fins ara, no l'he pogut vorer abans perque estava molt ocupat treballant.