El "Nou Mil·lenni" reviscola.

Una de les principals motivacions per les quals l’autor d’este blog va començar a participar activament en política van ser els fets ocorreguts al poble de Catarroja fa uns quants anys, quan la coalició de govern municipal es va trencar a conseqüència de l'acord entre Unió Valenciana i el PP. Este acord consistia en re-qualificar una gran extensió d'horta protegida per tal de dur a terme un macro-projecte urbanístic, del qual hem parlat en moltes ocasions: “El Nou Mil·lenni”.

Dos anys després del trencament del pacte format pels tres partits d'esquerres que tenien representació a l'Ajuntament més Unió Valenciana, van tornar a n’hi haure eleccions municipals. Els tres partits que s'havien oposat al macro-projecte,  portaven dins del seu programa electoral la promesa de tirar arrere el Nou Mil·lenni  com és lògic, i tornar a qualificar eixa gran zona d'horta com a terrenys d'horta de protecció especial i per tant que no es poguera urbanitzar.

Els tres partits que s'oposaven al Nou Mil·lenni (PSOE, EU i Bloc-Compromís) van fer un xicotet resum del seu programa electoral, com normalment fan tots el partits polítics, resumint en 4 o 5 punts les idees més importants del seu programa, dos d'eixos tres partits van incloure la més ferma oposició front el macro-projecte, destacant d’eixa manera esta idea com una de les claus de la seua acció política si algun dia arribaven a governar i el seu compromís amb la defensa del medi ambient, del paisatge, de l'horta, del patrimoni cultural de tots els veïns.

Patrimoni ecològic i cultural representat per la seua horta i les alqueries que encara sobreviuen i que formen part de la nostra memòria col·lectiva, com un record de la nostra història i del nostre caràcter com a poble emprenedor i feiner. Alqueries que ens recorden la nostra cultura, la  nostra identitat, tot allò que ens fa diferents i únics, amb les nostres virtuts i els nostres defectes.

El cas és que dels tres partits que s'oposaven al Nou Mil·lenni va haver un que no va destacar este punt al seu resum del programa electoral, eixe partit va ser el PSPV-PSOE, jo em vaig adonar d'eixe detall i em va fer pensar: "¿perquè no voldrien destacar un punt que des del meu punt de vista era fonamental per a qualsevol partit progressista que volguera la protecció del medi ambient i el patrimoni?".

Era com si ho portaren al seu programa per obligació, però que en realitat no estigueren molt convençuts, era com si ho digueren amb la boca xicoteta, tal vegada amb la intenció de captar un cert tipus de votants no tant d'esquerres o no tan compromesos amb el medi ambient i que per tant veurien amb bons ulls el macro-projecte  i no els importaria que les alqueries històriques del terme de Catarroja foren substituïdes per "Burger Kings" o "Mac Donalds".

Ara, eixa sospita s'ha fet realitat, el PSPV-PSOE ha retirat el recurs que en el seu moment va presentar contra el Nou Mi•lenni, deixant sense efecte per tant un dels principals obstacles que impedien l'inici de les obres. Estava clar que els dirigents del PSPV-PSOE no estaven molt convençuts de la seua oposició al macro-projecte. O tal vegada ara han canviat d'idea per alguna raó que se'ns escapa, ja que els arguments que utilitzen per a defensar el seu canvi d’actitud no tenen cap sentit, com per exemple la creació de nous llocs de treball.

A qui pretenen enganyar? Si tenim al costat del nostre poble un centre comercial (el MN4) que té la meitat dels locals buits?, construir un nou centre comercial tan sols serviria per a acabar amb el comerç local i les botigues del centre de Catarroja que ja estan prou “tocades” per la crisi.

A més, si volgueren construir un centre comercial per a crear llocs de treball, com diuen, ¿perquè no el fan a la zona del polígon industrial que està més prop de l'estació de tren i de la pista de Silla i que per tant tindria moltes més probabilitats d'èxit en estar millor comunicat?. No cal fer urbanitzable la zona d'horta del Nou Mil·lenni, en el polígon Industrial hi ha moltes parcel·les buides, com el solar on es trobava l'empresa Plastic Omnium, on podria anar perfectament un centre comercial.

Siguem sincers, senyors del PSOE, expliquen quines són les vertaderes raons que els animen a retirar el recurs contra el macro-projecte urbanístic. 

Bon Nadal, malgrat tot.

Com que ja fa temps que no escric res al meu blog, hui, vespra de nadal, volguera escriure unes línies encara que fora tan sols per a felicitar el Nadal als lectors d'este humil blog (si és que encara en queden)

Les festes nadalenques solen ser molt celebrades, sobre tot a les cases on hi ha xiquets, també hi ha molta gent que les odia, a mi en general no em desagraden, trobe que són unes festes que serveixen per a que la família es reunisca i es recorden vells temps de la infància, moments feliços, quan érem més pobres, però no necessitàvem tant per a viure. Hui en dia trobe que els xiquets tenen massa de tot i per tant no valoren tant totes les coses bones que tenen i sobre tot, les coses immaterials com l'estima, l'amistat, el compartir moments amb els familiars i amics amb pau i harmonia, tots junts asseguts al voltant d'una taula, encara que el menjar no fora tan bo com ara, però bé, no passa res. Els temps canvien.

Les festes de Nadal són sempre unes dates que aprofitem per a fer balanç de l'any que acaba, si mirem als fets ocorreguts durant el darrer any no tenim molts motius per a sentir-nos satisfets, al menys des del punt de vista de la política o l'economia, no cal repetir les dades, tot lo món les coneix de sobra, un desastre. 

Tinc uns quants amics anglesos que durant estes dates sempre solen pensar al voltant dels "new year's resolutions" o com diríem nosaltres: "propòsits de l'any nou". És una bona costum, jo intentaré fer-ho, pensaré sobre aquelles coses que podrien millorar de la meua vida i faré un llistat per tal d’esforçar-nos a millorar-les amb l'any que comença i així arribar a ser una miqueta millors.

La veritat és que l'any 2012 ha sigut un any molt dur per a moltes persones que ho estan passant malament per culpa de la crisi. Esperem que l'any que comença la situació millore, a vore si amb una miqueta de sort, els polítics són capaços de trobar solucions a esta maleïda crisi i si no ho són, al menys que tinguen la decència d'abandonar el càrrec i convocar eleccions anticipades per a que uns altres polítics millors els sustituisquen.

Bon Nadal i bon any nou a tot els lectors i lectores d'aquest blog !!!

Darrer diumenge d'octubre, tots al Puig!

Enguany, com tots els anys, el Bloc celebra la festa gran del valencianisme polític al Puig. 

Des d'este blog volem animar a tots els amics i simpatitzants de les idees valencianistes a acostar-se a l'Aplec a celebrar un dia de festa i de trobada entre totes les persones que formem part d'este gran moviment polític i social que és com una gran família que cada dia que passa es creix més.

A continuació vos deixe el programa d'actes:

Ací vos deixe les entrades publicades a este blog referents al "Darrer Diumenge d'Octubre" d'altres anys: 

• 2009
• 2010
• 2011

Il·legals

Tinc alguns companys de feina que, malgrat ser bones persones, són molt de dretes. No els culpe, si escoltes la majoria de mitjans de comunicació que patim últimament, no paren d'explicar-nos les bondats dels polítics del PP i de les seues polítiques de dretes, justificant-los contínuament amb frases de l'estil: “no hi ha una altra alternativa”, “és el que toca”, “hem de prendre estes mesures per culpa de l'herència rebuda de l'anterior govern”, etc. Amb tot este bombardeig no m'estranya que moltes persones pensen que un govern del PP és el millor que ens podria passar en estos moments de crisi o al menys el menys roí.

Una de les mesures que ha pres recentment el govern de Mariano Rajoy ha sigut la de retirar el dret a l'assistència sanitària als immigrants sense-papers, es dir, els que es troben a territori de l'Estat sense regularitzar.

A este tipus d'immigrants, alguns votants del PP els qualifiquen d'il·legals i se’ls ompli la boca quan ho diuen, sembla que ho diuen a consciència, com si hagueren comès algun delicte per a intentar fugir de la pobresa i de les precàries condicions de vida dels seus països d'origen.

Sempre que escolte esta paraula, intente convèncer-los que no és il·legal intentar emigrar, que no han comès cap delicte per anar a viure en un país per a buscar-se la vida, encara que no tinguen els papers en regla.

No hi ha manera, per a la mentalitat de molts votants del PP (molts d'ells persones molt respectables i correctes), sembla que no existeix cap un altre delicte més greu que ser pobre i intentar millorar les teues condicions de vida emigrant a un país estranger, quan en realitat, si ells estigueren en la mateixa situació, segurament farien el mateix.

Per tal d’explicar-los coses que sí que són il·legals, els vaig posar un exemple: il·legal és donar subvencions amb diners públics a col·legis privats que separen els alumnes per sexe, com ha declarat el Tribunal Suprem. Això sí que és il·legal i no obstant això, tots els governs autonòmics del PP, com el de la Comunitat Valenciana i de la Comunitat de Madrid estan fent-ho sense cap problema i el que és pitjor, diuen que van a continuar fent-ho com ha declarat Esperanza Aguirre.

No seria millor que, en compte de negar l'assistència sanitària als immigrants sense papers, destinaren a despeses socials els diners públics que estan destinant a finançar col·legis privats?

Ja està bé de tanta hipocresia i doble moral, per favor. No hi ha dret que s'els hi negue la assistència sanitària que és un dret fonamental a persones que vénen a buscar-se la vida, la immensa majoria dels quals ho fan d'una manera honrada i treballant molt, molts d'ells fent treballs que els espanyols no volen fer.

Al mateix temps, molts d'eixos polítics que donen suport a estes lleis discriminatòries per als drets dels immigrants estan involucrats en casos de corrupció.

Esperem que algun dia els ciutadans i ciutadanes s'adonen de la doble moral del PP i paren de voltar-los i pensen en altres opcions més respectuoses amb les persones i que no discriminen a ningú pel fet de ser estranger.

Tercer aniversari del blog.

El dia 24 de juliol, este blog va fer tres anys. Fa uns tres mesos que no publique res degut a circumstàncies alienes a la meua voluntat (excés de feina, falta de temps, la necessitat d’atendre altres compromisos, ...).

Ara, quan torne a tindre temps per escriure, me n’adone que ja ha passat el tercer aniversari del blog i no he escrit una entrada per a celebrar-ho, com solia ser costum meua, així que, encara que amb retard (com quasi sempre), publique esta entrada per a celebrar que este blog ha arribat al tercer any de vida, amb alguns períodes de inactivitat i altres temporades de molta activitat, encara continua reviscolant de tant en tant, malgrat les circumstàncies adverses.

La darrera entrada que vaig escriure abans d’esta pausa estiuenca parlava d’una campanya que es va llançar a les xarxes socials per a protestar d’una manera pacífica contra els peatges de les nostres autopistes, ara, dos mesos després ens assabentem que han apujat el preu del peatge de l’AP7 un 7.5%, l’amenaça s’ha fet realitat. A més a més, al setembre, quan apuje l’IVA, tornarà a apujar el preu dels peatges, fins un 10%, quasi res, per això continua tenint sentit parlar sobre este tema, perquè no hi ha dret a que els valencians i valencianes continuem pagant un peatge que fa a les nostres empreses menys competitives, per circular per una autovia que ja està amortitzada des de fa molts anys.

Una mostra més de com ens tracten els nostres governants elegits pel poble.

Durant este període de temps que he estat sense escriure han passat moltes més coses: la Generalitat Valenciana ha hagut de demanar el rescat financer al govern central. També ens hem assabentat de que el deute històric del País Valencià, és dir els diners que ens deu l’estat, és el més alt de totes les comunitats autònomes (9000 milions) i mentre la resta d’autonomies el reivindiquen (i moltes ja han aconseguit cobrar-lo), els polítics del PP que ens governen, en compte de reivindicar el que ens pertoca, demanen un rescat financer de 3500 milions d’euros, el qual no resol el problema de mal finançament i damunt ens crea una mala imatge en front de la resta de comunitats autònomes per haver segut la primera autonomia en demanar el rescat.

I mentrestant, com sempre, els polítics del PP miren cap a un altre costat. En compte de reivindicar els diners que ens pertoquen es dediquen a fer retallades al nostre auto-govern. I així ens va, anem cada dia a pitjor per culpa dels incompetents que ens governen, no es podia esperar res més d’una classe política com la que ens ha estat governant els darrers anys, com a mostra tenim a Andrea Fabra, filla de l’ex-president de la Diputació de Castelló que ni tan sols parla valencià, des de ben joveneta se n’anà a estudiar a Madrid, no ha treballat en sa vida, només acabar la carrera, va fer un màster i la colocaren d'assessora d'un altre polític incompetent i corrupte: Ricardo Costa. Això sí, viu a Madrid des de fa molts anys i està casada amb un ex-conseller de la Comunitat de Madrid, però encara així i tot, cobra dietes de desplaçament com si visquera a Castelló, la província per la qual va ser elegida diputada.

Gràcies al bon castellà que parla (que com diuen els del PP, és una llengua que l'entén molta més gent que el valencià) tothom va poder entendre clarament com deia: “que se jodan” al Congrés dels Diputats mentre aprovaven les retallades de les ajudes per als aturats.

Afortunadament este mes de juliol no tot anaven a ser males notícies, les enquestes donen a la Coalició Compromís una expectativa de vot del 20 % a les eleccions autonòmiques, una molt bona notícia, ja que si es confirma esta tendencia, els valencians i valencianes disposaríem d’un bon grapat de diputats que lluitarien de debò pels nostres interessos i defensarien els nostres drets allà on calga, com és el cas del diputat Baldoví al Congrés dels Diputats a Madrid.

Tan sols em resta desitjar unes bones vacances d’estiu als lectors d’este blog i acomiadar-me fins a després de les vacances que enguany seran més curtes, tan sols dues setmanes. Esperem tornar amb les piles ben carregades i amb ganes de continuar informant als que pogueren estar interessats en llegir els nostres raonaments.

A continuació vos deixe els enllaços de les entrades que vaig escriure el primer i el segon aniversari del blog:

·         1^er aniversari

·         2^on aniversari

Campanya #novullpagar contra el peatge de l'AP7

Durant els anys de bonança econòmica, els successius governs del PP i del PSOE van donar llicències a empreses per a que construïren autopistes de peatge, la majoria d'elles al voltant de Madrid i la seua àrea metropolitana que ja abasta ciutats veïnes com Toledo o Guadalajara. Estes noves autopistes les van fer de peatge perquè empresaris afins pogueren guanyar uns bons diners a costa de les necessitats de mobilitat dels ciutadans.

Ara, a causa de la crisi i que estes autopistes tenen autovies alternatives gratuïtes que circulen paral·lelament, molts usuaris han decidit deixar d'utilitzar-les. Com és lògic, els beneficis que estan obtenint les empreses concessionàries no són els que esperaven traure i per tant ja estan dient que no poden continuar amb el negoci en marxa, que necessiten un rescat. Els polítics del PP no s’ho han pensat dos voltes, van a rescatar-les amb diners públics, subvencionant els peatges perquè la gent que viu a les proximitats de Madrid puga continuar utilitzant-les, baixant el preu del peatge (que ja és prou baixet si el comparem amb altres autopistes de peatge com l’AP7) o fent-les gratuïtes si fóra necessari.

¿I d'on pensen traure els diners per a pagar les despeses que suposaria rescatar les autopistes deficitàries de Madrid? Doncs molt fàcil, prorrogant el peatge d’altres autopistes com la AP7, que sí són rendibles perquè els conductors que les utilitzen no tenen una altra alternativa.

L'autopista AP7 recorre l'arc mediterrani des de la costa mediterrània andalusa fins a França, passant per Múrcia i travessant tot el País Valencià, va Ser construïda als anys ’60 seguint les recomanacions del Banc Mundial. Per a sufragar la seua construcció se li va concedir a l'empresa promotora una concessió per a cobrar peatge durant un període de temps, este període que acabava el 31 de desembre de 1996 i va ser prorrogat fins al 31 de desembre del 2019. El PP va prorrogar el període d'explotació com abans havia fet el PSOE quan Joan Lerma governava la Generalitat Valenciana i Felipe Gonzalez al govern central.

L'alliberament del peatge d'esta autopista és una reivindicació històrica dels valencianistes, ja que consideren que permetria créixer a les empreses del País Valencià gràcies a l'augment de competitivitat que suposaria el fet que les mercaderies que fabriquen i exporten les nostres empreses, així com les matèries primeres (tant agrícoles com industrials) es podrien transportar d'una manera més econòmica.

Sobretot si tenim en compte els empresaris valencians no tenen una alternativa per a transportar els seus productes com podria ser el corredor mediterrani per ferrocarril, tan llargament reivindicat. Si s'alliberara el peatge de la AP7, les empreses valencianes podrien ser més competitives i per tant augmentaria la seua producció i probablement necessitarien més treballadors, fet que faria disminuir les xifres d'atur.

Per totes estes raons, s'ha iniciat una campanya a les xarxes socials anomenada #novullpagar que pretén protestar d'una manera pacífica contra l'abús que significa que els ciutadans que vivim o circulem per la Comunitat Valenciana continuem pagant peatge per circular per una infraestructura que ja està més que amortitzada, mentre que a altres comunitats autònomes s’ha rescatat o es rescatarà el peatge de les autopistes perquè ja no són rendibles per a les empreses que les exploten, una vergonya i mentrestant els ciutadans i ciutadanes a pagar i callar, com sempre.

25 d'abril, la desfeta d'Almansa.

Ja s'està convertint quasi en una tradició d'este blog publicar les entrades que parlen sobre dates assenyalades amb retard, en este cas ho faré amb més de retard del que és habitual.

Enguany, igual que els darrers 305 anys, els valencians no hem d'oblidar que a conseqüència de la derrota d'Almansa, el 25 d'abril, el País Valencià va perdre les seues institucions d'autogovern, les seues lleis pròpies, els furs i l'oficialitat de la nostra llengua, es podria dir que vam ser legalment eliminats com a nació i passàrem a estar regits per les lleis castellanes i les nostres institucions serien substituïdes per les pròpies de Castella.

En realitat el poble valencià no va desaparèixer a conseqüència del decret de nova planta, tan sols es va tractar d'una abolició legal dels drets i privilegis que el Rei Jaume I ens va concedir com a poble, però la gent continuava parlant valencià a casa, al carrer, a la feina, etc. I els costums i tradicions no les vam perdre ni de bon tros, la prova més evident és que hui en dia, més de tres segles més tard, encara es continua parlant valencià, encara conservem la nostra gastronomia pròpia, molt diferent de la castellana, el nostre caràcter emprenedor i feiner, les nostres festes i tradicions, etc.

Sempre que parlem d'este tema m'agrada recordar que gràcies a l'arribada de la democràcia i l'estatut d'autonomia, els valencians recuperàrem en part les nostres institucions d’autogovern (encara que sotmeses a les del govern central) i altres drets importants com l'oficialitat de la llengua o l'educació en valencià, els topònims valencians, etc.

Per una altra banda, també cal reconèixer que l'ús que han fet els polítics elegits pel poble valencià d'estes lleis i institucions d'autogovern no es pot dir que haja sigut molt profitós per al nostre poble, sinó més aviat tot al contrari. Per desgràcia els electors han votat majoritàriament a polítics del PP i PSOE, polítics que, malgrat ser valencians la majoria,  han posat els interessos del seus respectius partits a Madrid per davant dels interessos del poble valencià.

Sempre ens queda el consol de pensar que si algun dia els valencians i valencianes es decideixen per votar majoritàriament a un partit valencianista, com la Coalició Compromís, els polítics valencianistes sabran fer un bon ús de les institucions i aconseguiran que el nostre País torne a tindre el pes i la importància que va tindre en el passat (i que ens pertoca per pes demogràfic i activitat econòmica al conjunt de l'Estat) i deixem de ser posats com a exemple d'una autonomia mal gestionada.

Volguera que esta entrada servira per a contribuir d'alguna manera a la recuperació dels nostres drets com a poble, encara que sóc conscient de que es tracta d'una contribució molt xicoteta, però com se sol dir: "Tota pedra fa paret"

L'expropiació d'YPF.

Ens agrade o no, vivim en un país que forma part d’un estat que es troba dins d’unes institucions internacionals com l'OCDE, l'OTAN, la Unió Europea, etc. que provenen d’una tradició d’economia de lliure mercat o capitalista i per tant formem part d'eixe sistema tan imperfecte, però que al mateix temps s'ha demostrat que funciona millor que altres sistemes per tal de garantir el benestar i les llibertats d'una major part de la població.

Els països que formem part d’estes institucions internacionals ens regim per unes normes bàsiques com són la propietat privada que tans sols poden ser vulnerades en casos d’extrema gravetat com podria ser una guerra, una situació d’emergència com un terratrèmol, un tsunami o una catàstrofe nuclear com la que va patir el Japó fa poc més d'un any.

Si ens botem estes normes bàsiques estem trencant les regles de joc que formen els pilars fonamentals de la immensa majoria de països que coneguem com el món occidental i del que formen part la majoria d’estats més rics i pròspers del món, el que solem anomenar el primer món, jo considere que els que vivim a esta part del món ens podem sentir afortunats, malgrat tots els seus defectes i mancances, per tindre este sistema econòmic.

Per totes estes raons que he exposat pense que el govern d’Argentina ha comés un greu error al nacionalitzar la petrolera YPF, si volem estar dins d’eixe món que es basa en les regles del joc capitalista no podem botar-nos eixes normes bàsiques "a la torera", especialment quan es tracta de posar en risc la bona relació entre dos estats amics i que tant tenen en comú com són l'Estat Espanyol i l'Argentina.

Una vegada dit tot açò, també volguera dir que la manera com ha actuat el govern de Rajoy no em sembla la manera més correcta d’actuar, el nostre flamant president del govern Mariano Rajoy que, per cert, “ni está si se le espera”, a diferència de Cristina Kichner que ha vist com la seua popularitat augmentava gràcies a este colp d'efecte tan populista i calculat, la presidenta ha eixit als mitjans de comunicació a explicar d'una manera espectacular l'expropiació, sense descuidar ni un detall de la posada en escena. es tracta d'un capítol més del seu estil de fer política, tan populista com perjudicial per als interessos de l'estat que representa. 

En definitiva que el nou govern del PP ja pot presumir del seu primer conflicte internacional. Esperem que esta volta sàpiguen traure’ns d’esta complicada situació d’una manera digna i sense que es causen mals majors.

Esta crisi internacional ha tingut dos elements que la fan diferent a les anteriors. La primera diferència és que el principal partit de l'oposició ha sabut estar a l’alçada de les circumstàncies i ha donat suport sense fisures al govern de l’estat que és el que ha de fer quan es tracta d'assumptes de política internacional, cosa que no va fer el PP mentre el PSOE governava. Al menys mentre dure el conflicte, una vegada s’haja resolt ja vindrà el moment dels retrets.

L’altre element important que ha afegit més interès a este conflicte internacional és el fet que el rei es trobara a l’estranger caçant mentre tot açò passava. No haguera passat res, de fet ni ens hauríem enterat de que no es trobava en territori espanyol si no haguera sigut per que el "pobre" vellet ha tingut la mala sort de caure un bac i això ha causat que tota l’opinió pública s’enterara de que estava caçant (!) elefants (!!) en Botswana (!!!), la qual cosa ha donat peu a fer acudits de tot tipus a propis a totes les xarxes socials i programes de ràdio i televisió.

Tot este "afer" ens ha servit per recordar-nos que vivim en un país de pandereta, no es d'estranyar que ens prenguen el pèl a nivell internacional. I per una altra banda també ens ha servit per assabentar-nos que hi han altres estats suposadament moderns i desenvolupats com l'Argentina que estan encara pitjor que nosaltres, ja que actuen com repúbliques bananeres sense respectar els principis més bàsics de la legalitat internacional.

 

14 d’abril, dia de la república. Institucions inútils de l’estat.

Des de fa ja molt temps, cada vegada que escoltem, llegim o mirem un mitjà de comunicació, no paren de bombardejar-nos amb notícies que parlen de la crisi i les conseqüències de la complicada situació econòmica que patim.

No obstant això, jo, que encara conserve un cert esperit rebel, no m'ho acabe de creure. Sempre pense: “no pot ser, si la situació econòmica que estem patint fóra tan roí com diuen, no mantindríem tantes institucions de l'estat inútils, que no aprofiten per a res i que només serveixen per a col·locar a “enxufats” i polítics amortitzats i que segurament saben massa i per això no interessa que es queden sense cobrar un sou perquè si no, podrien explicar moltes coses que als polítics governants no els interessaria que explicaren.

A continuació enumeraré unes quantes institucions de l'estat que podrien ser suprimides sense cap problema ja que no són necessàries en absolut, de manera que ens estalviaríem molts diners que podrien ser dedicats a altres finalitats més profitoses com educació, sanitat, investigació i desenvolupament, etc.

La primera i més significativa, ja que hui se celebra el dia de la república, seria la monarquia, encara que no es tracta de la més costosa de totes (hi ha altres institucions que costen molt més diners a l'estat), però trobe que seria un gest molt significatiu i generós per part de la família real, abdicar de tots els seus càrrecs i prerrogatives per tal d’ajudar a la recuperació econòmica.

Un dels arguments que utilitzen els monàrquics per a justificar la institució real és que si tinguérem un president de la república que fera les funcions de cap d'estat, les despeses serien encara més grans. En realitat este argument és una ximpleria, perquè: qui ha dit que hauríem de tindre un president de la república? Podríem no tindre ni rei ni president de la república com molts altres estats del nostre entorn, com Alemanya o Estats Units, per exemple i no passaria res.

Altres institucions que ens podríem carregar (de fet jo crec que ja fa temps que les hauríem d'haver fet desaparèixer) són les diputacions provincials. Per a què volem quatre nivells d'administració (local, provincial, autonòmic i central)?

Les funcions que fan les diputacions podrien ser assumides per les comunitats autònomes com passa actualment a totes les autonomies amb una sola província (Múrcia, Madrid, Navarra, La Rioja, Cantàbria, etc.) A més si tota la gent que actualment treballa a les diputacions haguera de buscar-se la vida treballant a l'empresa privada o muntant els seus propis negocis, segur que el nivell de competitivitat de les nostres empreses pujaria moltíssim i es crearien moltes noves empreses, ja que hi hauria una injecció de mà d'obra molt important que segurament serviria perquè es crearen noves empreses o reviscolar les existents.

Una altra institució que podríem fer desaparèixer perfectament és el Senat. ¿Per a què volem dues cambres de representació quan les lleis les elabora i aprova el Congrés dels diputats i el Senat tan sols té un valor consultiu?

Diuen que el Senat és la cambra de representació territorial, llavors per a què valen els parlaments autonòmics?

Si volem un consell consultiu de representació territorial a Madrid per a parlar sobre determinats temes, el que podríem fer és que els consellers de cada ram es reuniren periòdicament per a tractar temes concrets, per exemple per a saber l'opinió de les comunitats autònomes sobre temes industrials, es podria reunir el ministre d'indústria amb els consellers homòlegs de les comunitats autònomes una vegada cada tres mesos, per exemple, segur que farien més feina i avançarien molt més els temes que el senat que no fa res.

Una vegada eliminem totes les institucions inútils de l'estat, segurament estaríem en condicions d’eixir de la crisi, ja que tots eixos diners es podrien destinar a uns altres fins a més productius i que generarien més riquesa i per tant més llocs de treball.

Si encara així i tot, encara fóra necessari mamprendre més retallades per aconseguir els objectius del dèficit i d'eixa manera eixir de la crisi, sempre podríem començar a pensar en fusionar entitats municipals menors, que serien municipis de menys de 100 habitants, per exemple, es podríem fusionar o integrar amb altres municipis més grans per tal d'eliminar despeses d'ajuntaments de poblacions molt xicotetes que compten amb alcalde, secretari, tresorer, regidors, etc. per a administrar nuclis de població que amb prou feines compten amb població suficient per a mantindre el poble habitat. Eixos pobles no perdrien la seua identitat, podrien conservar el seu nom, escut, festes populars, etc. com ha passat a molts barris de la ciutat de València (Patraix, Russafa, Benimaclet, Campanar, etc.) que encara que fa molt temps que es van integrar a la ciutat, conserven la seua identitat com a pobles, l'estil de vida dels seus habitants, etc.

Estes són tan sols algunes idees que se m'han acudit a mi que no sóc un expert en administracions públiques ni molt menys, estic segur que els responsables del ministeris compten amb experts en estos temes que coneixen millor que jo la realitat de les administracions i sabrien on es podria retallar per a aprimar l'estat i d'eixa manera eixir d'aquesta maleïda crisi que ens ofega i que tant de patiment està causant a tantes persones i famílies.

Neus

Esta matinada ha faltat una bona amiga, Neus, una gran persona, tenia tan sols 34 anys i moltes ganes de viure.

Una persona alegre, activa, molt positiva i feliç, encara que tinguera motius per a estar trista: no tenia una bona feina, no li pagaven molt, però encara així i tot, ella estava quasi sempre alegre i feliç o al menys això era el que ens transmetia a tots els que estàvem al seu costat.

Era una artista, a este enllaç podeu trobar algunes de les seues obres.

Volguera que esta entrada servira per a retre homenatge a una bellíssima persona, senzilla, alegre, humil i encantadora.

No t'oblidarem mai.

Un cap de setmana molt valencià.

“Cal ser molt valencià per a visitar un poble on celebren les falles quinze dies més tard que a la ciutat de València”, pensava jo mentre anava caminant entre petards i xiquets corrent al meu voltant, amb un risc més que evident que succeïra un accident. Si és que considerem com a senyes d'identitat del poble valencià les festes amb bandes de música, fallers i falleres portant flors a la “Maredeueta”, etc... Jo pense que sí, a altres llocs del món no tenen ni idea de com organitzar una festa tan caòtica i sorollosa, plena de foc, llum i colors i amb un risc tan alt d'accidents.

Conservem uns amics de la infància que viuen en un poble proper al poble on em vaig criar, sempre m'ha agradat conservar les amistats, les bones amistats especialment i per açò he mantingut el contacte amb estos amics als quals estime com si foren de la família.

Vaig començar el cap de setmana acompanyant a un amic al Consell Nacional del Bloc, dissabte al matí, a este Consell es va aprovar el document +Compromís que intenta establir un marc de convivència més estable i enfortir els vincles entre els tres partits que formen la Coalició.

No és la primera ocasió que acompanye als consellers del Bloc durant un Consell Nacional, la primera volta que aní va ser quan es va aprovar la formació de la Coalició Compromís, en eixa ocasió es va aprovar amb un percentatge molt inferior de vots que els que ha obtingut ara el document +Compromís: un 97%, percentatge que demostra la convicció de la immensa majoria del partit a favor d'enfortir una coalició que sense dubte ha servit per a obtindre representació on abans no la tenien, com l'Ajuntament de València, per exemple i per a consolidar-se com a tercera força política al País Valencià. Està clar que la Coalició Compromís representa l'alternativa més sòlida i creïble davant el bipartidisme representat per PP i PSOE.

Diumenge anàrem a un mas que es troba al poble d'un company de la universitat de la meua dona, a les coves de Vinromà. Són una colla d'amics que es reuneixen una volta cada sis mesos aproximadament, molt bona gent també. Quan anava conduint cap al mas (raspallant els límits de velocitat perquè arribàvem tard, com quasi sempre), la meua dona em va dir: “No comences a parlar de política que et conec”. Semblava que no tenia ganes de suportar llargues i estèrils discussions que no porten enlloc com les quals solem tindre de tant en tant amb uns amics que també són molt aficionats a la política.

De totes maneres, com jo sé que estos xics són gent molt tractable i que es pot parlar amb ells de qualsevol tema, poc temps després d'arribar al mas on havíem quedat a dinar, vaig amollar:
- Sabeu que m'ha dit l'Empar quan veníem de camí cap a ací? Que no vol que parlem de política.
Jordi, un xic de Tortosa al que li agraden molt els cotxes i té vertaderes joies com un Porsche 911 Carrera, va amollar:
- I de què voleu que parlem, de cotxes?
- A mi m'encantaria, vaig dir, però la resta segura que s'avorreixen.

Dijous a la nit eixírem a sopar per a celebrar que la meua dona ha aconseguit una plaça de funcionària i després quedàrem a fer-nos uns gin-tònics amb uns amics per a celebrar-ho. Mentre estàvem xarrant de tot un poc va telefonar la meua cunyada i digué que anava amb el seu nou “novio”, un xic de Xiva, els vam dir que vingueren a prendre una copa amb nosaltres i mentre venien, la meua dona va comentar: “Ja li he dit a la meua germana que abans de formalitzar la relació ha de comprovar que compleix amb el requisit lingüístic”.
 Els nostres amics ens van preguntar:
- “Vos referiu a si sap fer bé el cunnilingus?”
- No home no, que si sap parlar valencià. En què estareu pensant!

I ens vam posar tots a riure.

La veritat és que el xic parla prou bé el valencià, sobre tot si tenim en compte que és d'un poble de xurros. El cunnilingus no sé com el farà...

Les fotos mostren el Porsche 911 Carrera

29 de març, tots a la vaga general!

Com moltes vegades em passa, publique les entrades tard i malament, però com se sol dir: “més val tard que mai”, així que a continuació explicaré les raons per les quals estic a favor de la vaga general i per això hui m'he quedat a casa i no he anat a treballar.

La primera i principal raó per la qual faig vaga hui és perquè estic en contra d'una reforma laboral que retalla els drets dels treballadors fins a nivells de fa més de 50 anys, fins als temps de la dictadura franquista, a este enllaç podeu trobar una llista de raons en contra de la reforma laboral que fa més barat l'acomiadament dels treballadors entre moltes altres mesures.

Una altra raó per la qual faig vaga és perquè estic cansat de les mentides dels governs del PP, tant l'autonòmic com el central, que no paren de prendre mesures que lluny d'ajudar-nos a eixir de la crisi tan sols estan afavorint als seus amics, fent més fàcil que els empresaris guanyen més diners i ofegant cada dia més als treballadors i treballadores, pujant els impostos i retallant les prestacions socials. Allà on governa el PP, la gent humil cada vegada ha de pagar més, mentre que els rics i poderosos tenen més avantatges i el que és més trist és que molta gent humil i treballadora els vota perquè creuen les seues mentides que diuen que aquestes mesures serviran perquè la nostra societat puga eixir de la crisi. No és cert, per a eixir de la crisi fan falta altres mesures molt diferents que passen per la inversió en investigació i desenvolupament o les subvencions a sectors estratègics com les energies renovables, etc. i no les retallades que estan duent a terme.

Per totes estes raons, hui faré vaga i participaré a les manifestacions que es faran a les principals ciutats:

29 DE MARÇ VAGA GENERAL I DE CONSUM.

NO GASTES NI UN SOL CÈNTIM DURANT EL DIA 29 DE MARÇ!.

FORMA PART DELS PIQUETS INFORMATIUS

A les 10:00 hores CONCENTRACIÓ EN DELEGACIÓ DE GOVERN C/ Colón.

Des de les 17:30 en PLAÇA DE BOUS DE VALÈNCIA, INTERSINDICAL VALENCIANA té el seu punt de trobada per a la MANIFESTACIÓ A VALÈNCIA a les 18:30 hores.
Més Informació

"Si lluitem, potser puguem perdre. Si no lluitem estem totalment perduts."

Defensa del Poble Valencià

De totes les xarxes socials que sóc membre, darrerament tan sols utilitze quatre: Linkedin per motius professionals (i no molt), Twitter, Foursquare i Whatsapp (si es pot considerar una xarxa social, jo pense que sí). Al Facebook ja fa temps que no entre.

Darrerament, cada vegada que entre al Twitter trobe algun missatge negatiu sobre el País Valencià, parlant sobre els casos de corrupció, del malbaratament dels diners públics, posant la nostra comunitat autònoma com exemple d’una comunitat mal gestionada, etc.

Moltes coses de les que es diuen són certes i amb la majoria jo hi estic d’acord, amb el que no estic d’acord és amb el fet de que ens posen als valencians com exemple de derrotxadors compulsius, de gastar-nos alegrement gran part dels diners públics de tot l’estat (com si no foren també nostres o com si la resta d'autonomies no feren el mateix), de ser uns "poca-solta", vividors i "mal faeners".

Està clar que el nostre País està mal governat des de fa molt de temps, especialment des de va guanyar les eleccions el PP, fa més de 16 anys, des d’aleshores la renda per càpita dels valencians i valencianes ha anat reduint-se i l’economia productiva ha anat a menys, hem perdut molta indústria, el medi ambient ha estat molt perjudicat, el patrimoni ha patit moltes agressions de l’especulació immobiliaria, etc.

Una vegada dit això també caldria recordar que si altres comunitats autònomes han pogut gaudir d’unes millors infraestructures, uns millors serveis socials, etc. és entre altres raons gràcies a que els valencians i valencianes hem contribuït amb els nostres impostos a totes eixes millores, ja que la balança fiscal del País Valencià demostra que la nostra comunitat autònoma és de les que més ha contribuït a la prosperitat de l’estat i de les que menys a rebut a canvi, ací vos deixe un enllaç que explica molt millor que jo les nostres mancances en finançament. Cite textualment:

         Es diu prompte. Uns 30 euros cada segon que passa. 1.900 euros cada minut. 114.000 euros cada hora. 2.700.000 euros al dia. 1.000 milions d’euros a l’any. Per què? En base a què? És completament inexplicable des del punt de vista de la solidaritat interterritorial si tenim en compte l’enorme agreujant que ens donen menys diners que a la resta d’autonomies, però tenim una renda per càpita menor que la mitjana. De fet, eixe sistema ha anat afonant l’economia valenciana i en a penes 10 anys, del 2001 al 2010, hem passat d’ocupar el huité lloc del PIB per càpita a l’onzé lloc. Els únics que hem baixat tres posicions, juntament amb els canaris, com una conseqüència clara del finançament injust que ens ofega a uns i als altres.

Els valencaians en general som més pobres i tenim unes pitjors infraestructures si ens comparem amb la resta de l’estat. Mentre altres comunitats autònomes han anat guanyant en qualitat de vida, serveis socials i infraestructures els darrers anys, nosaltres hem anat a menys, la nostra renda per càpita ha anat disminuint i és curiós que tot açò ha passat sent una de les comunitats autònomes que més impostos paga i per tant que més aporta al finançament de l'estat. Es pot dir que ha hagut una transferència de renda de la nostra comunitat autònoma a altres que han vist com la seua qualitat de vida ha anat augmentat.

Està bé que parlen de nosaltres, encara que siga malament, però és una llàstima que tan sols esmenten les dades negatives, quan hi ha moltes altres positives que caldria destacar per a ser justos, com que la nostra comunitat autònoma és de les que més capacitat per a crear empreses té i una de les que històricament millor ha sabut adaptar-se als nous temps, per això hem sigut durant molts anys capdavanters en moltes industries, com la industria del calcer, la ceràmica, el moble, els joguets, etc. Ara que tant es parla de l’economia productiva i que tan sols els països amb una indústria forta estàn sent capaços d’eixir de la crisi (Com l’economia alemanya, que ha crescut un mentre que la majoria d’estats europeus s’afonaven per culpa de la crisi)

Tampoc és just que identifiquem la crisi de finançament que patim els valencians tan sols amb els governs del PP, abans que el PP, governava el PSOE al govern central i tampoc es pot dir que fera molt per ajudar a que el País Valencià tinguera un finaçament just o unes infraestructures acordes amb les nostres necessitats per a ser una economia competitiva. D’exemples hi ha molts, com el soterrament de les vies de l’estació del Nord de València, la tardança en arribar el tren d’alta velocitat, l’eix de mercaderies que hauria de passar pel mediterrani, la xarxa de trens de rodalia, l’accés nord al port de València, l’aeroport de València, etc. etc.

En definitiva que resulta molt fàcil fer bromes al Twitter mal parlant d’una de les autonomies que més ha aportat al benestar d’altres comunitats autònomes, però és molt difícil explicar perquè altres comunitats autonòmes sense a penes industria ni economia productiva en general augmenten any rere any la renda per càpita dels seus habitants, mentre a nosaltres ens neguen el pa i la sal i no és suficient amb el discurs victimista del PP, queixant-se sempre de que la culpa de tots els nostres mals la té el govern de ZP, encara que ja fa temps que els seus estan governant a Madrid.

Segurament hi haurà molta gent que pensarà que els valencians i les valencianes hem de fer examen de consciència i analitzar que hem fet malament per a ser posats com exemple de com NO s’ha de gestionar una comunitat autònoma, no obstant això, jo pense que tenim moltes coses de les que sentir-nos orgullosos i molt poques de les que penedir-nos. Segurament un dels nostres principals errors ha sigut votar majoritàriament a dos partits espanyolistes come el PP i el PSOE pensant que sabrien gestionar bé el nostre país, quan en realitat no han fet una altra cosa que dur-nos a la misèria moral i econòmica i donar una imatge tan patètica com injusta del nostre poble. Segurament ens aniria millor si votàrem partits valencianistes com la Coalició Compromís que al menys sí que defensaria els interessos del nostre País.

“Duel de Titans” o “El crepuscle dels déus”

Els que hem viscut a la ciutat de València durant els anys '90 sabem que hi ha una líder indiscutible que des de fa més de vint anys governa amb mà de ferro el “Cap i Casal del Regne”: Rita Barberá.

Malgrat tindre fama d'alcohòlica, autoritària i d'estar esguitada per nombrosos casos de corrupció, continua guanyant elecció rere elecció amb majoria absoluta des de fa més de quinze anys (la primera vegada que va ser elegida alcaldessa no va aconseguir majoria i per això va haver de pactar amb UV que li va donar l'alcaldia, encara que tènia quasi la mateixa quantitat de regidors que ella). 

Rita ja forma part de l'imaginari col·lectiu dels habitants de la ciutat del Túria i de tota la província de València, fins al punt que el PP ha arribat a instal·lar cartells amb la seua foto a municipis als quals no es presentava com a reclam per a aconseguir vots a diverses campanyes electorals.

Des de fa un parell de legislatures, ha aparegut en l'escena política valenciana una altra política que també ha collit molts èxits, encara que d'una altra manera molt diferent: Mònica Oltra, que s'ha destacat per denunciar la corrupció i el malbaratament dels diners públics, ha aconseguit eixir als mitjans de comunicació malgrat estar censurada i que els mitjans de comunicació afins als dos grans partits (que són la immensa majoria) no la trauen mai. Gràcies al seu estil vehement i directe de dir les coses i les samarretes cridaneres que porta per a denunciar la corrupció i la mala gestió dels diferents governs del PP, és pot dir sense por a exagerar que Mònica Oltra és una de les polítiques més valentes i que lluita d'una manera més eficaç per defensar els interessos de la gent del poble i que gràcies a ella, la Coalició Compromís ha aconseguit arribar on es troba, consolidant-se com a tercera força política al País Valencià.

Fa uns dies vam tindre l’oportunitat de vorer l’enfrontament de les dos lideresses en seu parlamentaria, ja que les dos són diputades a les Corts Valencianes, encara que Rita normalment no parla mai a les Corts (és curiós que no sabia ni quin botó havia de prémer per a poder parlar). El seu nerviosisme posa en evidència que no té la consciència tranquil·la, quan Mònica li digué a la cara que ella és la responsable política del cas de corrupció d’EMARSA, ja que va ser ella qui va nomenar els gestors de l’empresa pública i la que els va mantindre en el càrrec quan se sabia que la seua gestió els havia servit per a omplir-se les butxaques furtant diners públics, es va posar tan nerviosa que va amenaçar amb denunciar-la als tribunals, cosa que no té sentit, ja que les afirmacions de Mònica formen part de la crítica política i per tant no poden ser considerades una ofensa a l'honor o la bona fama de Rita.

No és el primer cas de corrupció amb el qual Rita està relacionada, ja que el seu nom va eixir a les gravacions del cas Gürtel i la part més grossa del cas que implica la suposada financiació il·legal del PP encara falta per jutjar.

Està clar que es tracta de dos dones amb un fort caràcter i les idees molt clares, que representen als dos principals partits en l'actualitat al nostre País, el partit governant: el PP i el principal partit de l'oposició: la Coalició compromís. Les dos representen dos maneres molt diferents de fer i d'entendre l'acció política. Rita representa els interessos dels rics i poderosos i Mònica representa a la gent senzilla, treballadora i honesta del poble, però les dos són sense dubte, dos personatges molt importants de la política valenciana actual.

Per això, quan anava a començar a escriure esta entrada no sabia ben bé per quin títol decidir-me, si per “Duel de titans” o “El crepuscle dels déus”  

La Lluna i la manta elèctrica.

Que la nostra gata Lluna és una pesada és un fet incontestable, sempre vol estar damunt de la gent i que li facen carícies i li diguen cosetes. Ja hem explicat en més d'una ocasió que li agrada molt la calor, sobre tot en hivern, el que no havíem dit mai és com de pesada pot arribar a ser, arribant fins i tot a posar-se agressiva, quan vol alguna cosa que li agrada.

Sóc una persona calorosa, quasi mai tinc fred, mentre que la meua dona és tot el contrari, ella és molt fredolina, igual que la nostra gata Lluna i per tant a les dos els agrada acostar-se a les fonts de calor que troben, especialment a l'hivern quan fa fred, com és lògic, per això quan ens fiquem al llit a dormir o estem asseguts al sofà, la Lluna sempre intenta acoplar-se entre nosaltres per tal d'aprofitar la calor dels nostres cossos, la gata, per la seua banda, es puja als radiadors de la casa quan estan en marxa per tal d’intentar arreplegar tota la calor que puga i les dos es giten al sofà i es tapen amb unes mantes mentre miren la tele.

No contentes amb tots eixos mètodes d'escalfament, les dos encara tenen un altre sistema per a entrar en calor, una manta elèctrica que utilitza la meua esposa de tant en tant, sobretot quan està malalta, o si li fa mal alguna part del cos i d'eixa manera alleujar el dolor. 

El cas és que un dia, quan la meua dona estava gitada amb la manta elèctrica, la gata va descobrir que era una font de calor important i que, a més a més, era més confortable que un radiador, de manera que sense pensar-se-ho dos voltes va estar intentant ficar-se al llit damunt de la manta i no va parar fins que ho va aconseguir, és tan pesada que la meua dona va haver de cedir i apartar-se perquè es gitara la gata damunt de la manta elèctrica.

Jo no sé quin és el coeficient intel·lectual d'un gat, però crec la nostra gata no és un dels animals més intel·ligents del regne animal, al menys això pense jo, ja que sempre que veu la manta elèctrica vol gitar-se damunt, és com si fóra el seu tresor i ataca a tothom que intenta llevar-li-la, es posa molt agressiva i fins i tot arriba a mossegar, per descomptat, cada vegada que intenta atacar a la gent la castiguem, però ella, encara així i tot, defensa la seua manta com si fóra el hobbit Frodo en la pel·lícula del Senyor dels Anells, segur que pensa: “És el meu tresor i no m'el furtaran...”, encara que la manta no estiga connectada a l'endoll i per tant no estiga emetent calor, això a d’ella li té igual, ella sap que eixe objecte de tant en tant emet calor i per això està disposada a defensar-lo amb ungles i dents.

Si és que u ha de tindre més paciència...